Dalí i Pla són els dos artistes de l’Alt Empordà que més tinta han fet vessar al llarg dels últims cinquanta anys. Potser massa i tot: en la darrera dècada semblava que era suficient haver-hi conviscut un cap de setmana per a escriure un llibre sobre ells i donar-ne la opinió amb aires pontificals. Més que no pas aclarir la seva biografia, una tal acumulació de parers no hi ha aportat més que confusió.
Convé, doncs, recobrar obres redactades per persones que els conegueren tan íntimament com pregona, encara més quan han esdevingut gairebé canòniques. Amb tots els seus clarobscurs, sens dubte una d’elles és Salvador Dalí vist per la seva germana, d’Anna Maria Dalí, recuperada el juny d’enguany per Viena Edicions en una versió que, mercès a l’exhaustiu treball de Mariona Sugranyes, podríem considerar definitiva.
En primer lloc, perquè s’ha “volgut restaurar el manuscrit original […] en català, tal i com s’hauria d’haver publicat l’any 1949”. En segon, perquè s’ha decidit —amb bon criteri, entenem— mantenir “les pàgines que hi va afegir l’autora el 1988”. I fer-ho, a més, “amb una tipografia diferent per distingir totes dues edicions” (pàg. 41). Així, la seva visió, per més que no canviï substancialment, esdevé més completa, més acabada.
Sense que això suposés, i aquest punt és clau a l’hora d’afrontar-ne la lectura, que els quaranta anys servissin per a llimar el seu invencible subjectivisme. Perquè, hem de dir-ho ben clar i alt, si bé convenim amb la curadora en què es tracta d’un “dels llibres més bells, sensibles, intensos i vius que s’han escrit sobre la figura del pintor empordanès” (pàg. 49), també és un dels més parcials.
Nascuda com a vehement reacció a la publicació de la Vida Secreta de Salvador Dalí —el meu llibre [retorna] a la llum la vida no secreta de Salvador Dalí” (pàg. 191)—, on l’infinit afany de notorietat del pintor l’empenyia a bescantar la seva família, la visió que Anna Maria ens ofereix de la vida del seu germà, si bé no és tan “fictícia” i estrafeta com la d’ell —la genialitat creativa de Salvador era inimitable, i no només en pintura: “El nen sempre deia que volia ser Napoleó.” (pàg. 92)— si que és tan poc objectiva com la seva.
Mentre l’un pretengué eliminar d’arrel els innegables beneficis (econòmics i artístics) que li pervingueren de la seva família, sense els quals no hauria esdevingut l’artista que fou, ella, sentint-se bandejada per Salvador, oferí una versió tan acusadament maniqueista que se li acabà girant en contra. Insistint fins l’abús en culpar els altres de l’evolució del germà —la seva “espontaneïtat, humorisme, necessitat de projectar arreu el seu fecund pensament, es convertí, en entrar en contacte amb els del grup surrealista de París, en insinceritat, agressivitat, despotisme” (pàg. 189)—, la seva tendència a la simplificació posa en qüestió la credibilitat de les altres veritats de la narració.
Si llegim aquest llibre de la germana de Salvador Dalí amb l’atenció i cura que es mereix, no podrem alliberar-nos de la impressió que, tot i que ella no gosa referir-s’hi en cap moment, allí on hi diu “els surrealistes” hi vulgui dir “Gala”. Tot i que ho és, també, més que no pas una confrontació entre creences (artístiques, però sobretot morals: “el seu fanatisme, capaç de destruir les bases que configuren la moral i la bondat dels éssers humans, era tan gran, que s’indignaven només de veure un món bo i pur tan oposat al seu.”, pàg.189) el que es fa patent és un enfrontament irreconciliable entre dues personalitats —més encara, entre dues dones— fortíssimes.
Sense tenir present la colossal gelosia que sentia Anna Maria per Gala, per aquella que no únicament l’havia substituïda al cor del seu germà, sinó, el que era molt més imperdonable, en el centre neuràlgic de la seva creació artística —cal no oblidar que ella havia la protagonista principal de la major part dels quadres del seu germà fins l’aparició de la seva rival— creiem que no és possible entendre prou bé aquest llibre, tan aconsellable per al coneixement de la infància i l’adolescència del gran geni altempordanès.
Publicat al Suplemnent de Cultura d’El Punt Avui, el 26 d’octubre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
