El meu cap és fort allà on l’altra dansa, Martine Audet, Cafè Central, Eumo Editorial, 2020

El meu cap és fort allà on l’altra dansa, Martine Audet, Cafè Central, Eumo Editorial, 2020

El meu cap és fort allà on l’altra dansa, Martine Audet

Perplexitat creativa

Si volem tenir alguna possibilitat d’(intentar) parlar d’un llibre de poemes com El meu cap és fort allà on l’altra dansa, (Ma tête est forte de celle qui danse), de Martine Audet, Cafè Central / Eumo Editorial, 2020, el primer que hem de fer és entrar-hi amb els ulls ben i ben oberts. Amb els ulls ben i ben oberts i, encara més, amb la ment i, sobretot, amb l’ànima oberta del tot.

El meu cap és fort allà on l’altra dansa, Martine Audet, Cafè Central, Eumo Editorial, 2020Amb els ulls, la ment i l’ànima tan oberta com la tenen les criatures que deixen el port segur de casa seva, surten per primera vegada al carrer i descobreixen el món. Criatures que, precisament perquè no esperen res, perquè ni entenen ni es proposen entendre res, es meravellen de tot —i, en meravellar-se de tot, acaben per entendre-ho tot.

Entendre-ho tot o no entendre res, perquè, en el fons, què no és el mateix? Que no és cert que, com més anys vivim, més entenen que l’únic que (si tenim sort) podem arribar a entendre és que no hi ha res a entendre. Que la vida és un camí de preguntes (obertes) que sempre ens porta a d’altres preguntes (igualment obertes): “ciutat que crema sota la qüestió” (p. 51); “cercant la marea alta” (p. 54).

Preguntes eternament obertes que potser —potser i només potser— el cultiu de l’art ens pot ajudar si no a comprendre, almenys a seguir-nos-les plantejant, a no aturar-nos davant la incertesa, el desànim o la impossibilitat. A avançar, per més que tan sols sigui una mica —i, sempre a les palpentes: “Com pensar aquest món? els seus pous? els seus núvols?” (p. 36).

La poetessa quebequesa, per (provar) d’avançar, per poder fer un xic de llum —més exactament, d’entrellum o de besllum— al bel mig de les tenebres, llaura dubtes. O, per dir-ho amb major precisió, llaura fragments de dubtes. Fragments —“algunes traces” (p. 38), “Algunes peces” (p. 44), “un tros” (p. 45), “aquest esquif” (p. 78)— perquè, com les respostes, les preguntes o els qüestionaments són, també, fragmentaris.

Son petits, quasi ínfims, efímers, esclats de claror al bell mig dels dubtes. Petits, incerts, inestables, fràgils —“la crida de les coses simples” (p. 26), “petits forats” (p. 33), “el mínim indici” (p. 61), “petits acords” (p. 67), “el nacrat més simple” (p. 73), “Simples llàgrimes i respiracions lleugeres” (p. 80), “lluïssor breu” (p. 86), “Una minsa capa de temps” (p. 38)—i, per això mateix, importants, poderosos.

Poderosos no tan pel que són o pel que signifiquen —ja que, en la poesia d’Audet el significat o significats no existeixen, i, molt menys, de manera definitiva: la (seva) paraula és un quest de significat; una recerca que es recerca a ella mateixa— sinó pel que creen; per les possibilitats que obren o creen. Poderosos perquè les possibilitats a que donen naixença originen són diverses, múltiples, il·limitades, infinites.

Perquè són un clam al més enllà. A anar (molt) més enllà. A no quedar-se a meitat del camí. I, menys encara, al llindar de la porta de casa: “L’impossible basta per néixer” (p. 74). Són un clam — “jo puc ferides a còpia de cridar” (p. 39); “sempre crits, espines en els dits del llampec” (p. 71) — a intentar comprendre. A intentar comprendre sabent, d’entrada, que no hi ha res a comprendre: “cap esperança, res de precís” (p. 30). I que, si hi fos, no estaria al nostre abast: “talment esglai” (p. 77). Que, si hi hagués res a comprendre, seria invisible als nostres ulls, a la nostra raó, al nostre pensar.

És per això que deia que cal endinsar-se en aquest llibre amb els ull d’una criatura que surt per primera vegada de casa i descobreix, meravellada, el món. Meravellada i perplexa. Perquè la perplexitat, l’estranyesa, el desconcert — “enigma fràgil i parlant” (p. 46), “enigma palpitant” (p. 50)— fins i tot la incomoditat, són elements impulsius o creatius. Elements que ens forcen a reaccionar. Que ens obliguen a prendre partit, a participar. A entrar en el joc. A interrogar i, sobretot, a interrogar-nos.

Martine AudetI la poesia d’Audet —aquesta poesia en prosa que, per més que pugui semblar el contrari, és tan exigent, tan treballada com la més exigent i treballada de les poesies clàssiques; on cada paraula és tan essencial com, alhora, insubstituïble— és la perplexitat feta paraula. també, la paraula feta perplexitat.

Una perplexitat, un desconcert i fins i tot una incomoditat —si hi insisteixo és perquè entenc que aquesta perplexitat/incomoditat és del tot essencial: si en llegir El meu cap és fort allà on l’altra dansa no us sentiu, incòmodes, almenys de bell antuvi, segurament no li esteu prestant l’atenció que es mereix— que no és en absolut ornamental o volguda, sinó necessària.

Necessària —de fet, (del tot) imprescindible: “Tanmateix la nit em reclama” (p. 28), “Alguna cosa sense aturador provoca la frase” (p. 51), “Jo puc quan tot s’esbotza, quan tot mor” (p. 49)— per iniciar el camí que la poeta vol iniciar.

Aquest camí de dubtes, d’incerteses, d’inseguretats, de recerca, d’investigació (i de reinvestigació) de les possibilitats i de les impossibilitats humanes —més exactament, dels seus límits o abismes: “pensar la ronda dels abismes” (p. 58)—, del que ens és i no ens és possible fer —un quest on el “Jo puc” esdevé la clau i la (des)raó de tot—, que ho posa tot en dubte i tot ho fa entrar en crisi, que exigeix que també el llenguatge que emprat s’encomani del dubte i entri en crisi; que es plantegi i replantegi ell mateix. Que la paraula s’interrogui ella mateixa.

Que s’interrogui ella mateixa a fi que nosaltres, en llegir-la, en sentir la perplexitat i la incomoditat que ens crea, ens interroguem a nosaltres mateixos. Ens interroguem i omplim els buits que l’autora deixa. Raó per la qual, seguint l’ensenyament del vers de Nicole Brossard que encapçala l’obra —“sents el soroll de les mossegades/ el súmmum de vida/ l’espai que arriba sense els seus verbs”— Audet ens diu, contínuament “jo puc”, però opta per elidir el verb.

Elidir-lo —“M’amputo les frases” (p. 45)— perquè siguem nosaltres qui l’escrivim, el creem o el recreem segons les nostres necessitats: “Torna’m el mot” (p. 48).

Perquè, no ho pot tenir més clar, ella pot i nosaltres podem I, en aquest sentit, el poemari és, com he dit, un clam, reivindicació o convit a l’acció, a fer i a fer-nos. Podem, per més difícil o arriscat que sigui —“llibres sense témer la cendra” (p. 58), “No sé quin temor em mira fixament, quina ombra s’alça” (p. 50), “No estic tranquil·la” (p. 53) — però cadascú a la nostra manera.

A la nostra manera i, per tant, fent servir els nostres verbs. Jo puc. Tu pots. Ell pot. Però el que jo puc, el que tu pots i el que ell pot són —i han d’ésser: tant caps, tants barrets— diferents i, per tant, exigeixen, també, verbs diferents. Verbs que la poetessa ha, per tant, d’elidir.

Ma tête est forte de celle qui danse, Martine Audet, Noroit, 2016No és —més exactament, no només és ella— qui ha de dir “jo puc” sinó, tots i cadascun de nosaltres, els lectors i lectores, els qui hem de dir “jo puc”. De dir “jo puc” i, el que és més important, què és el que “jo puc”. Què és el que “jo puc” fer o deixar de fer. O sigui, a afegir-hi el verb hi correspongui, que millor s’hi escaigui.

Els que som cridats o convidats a actuar, a no conformar-nos (mai) —“no deixar res per a més tard” (p 24); No temis res. Deixa la son que et retalli damunt les galtes les seves roses difícils” (p. 43); “Jo puc quan tot s’esbotza, quan tot mor” (p. 49)— però a la nostra manera, segons les nostres condicions o conviccions; segons la nostra manera de veure (i de viure) el món: “una manera d’existir” (p. 56), “La imatge, en mi, observa” (p. 59).

És, per tant, un convit a la revolta, a repensar el món, a lluitar amb totes les nostres forces contra la contradictorietat, la imprevisibilitat i, sobretot, la incomprensibilitat de l’existència humana, com, sobretot, un clam o un convit a repensar-nos; a plantejar-nos (i replantejar-nos) la nostra visió del món. O el que, tot i essent (gairebé) el mateix però (molt) més important, la nostra situació al món. Un convit —més aviat, un crit o un toc d’atenció— a investigar i a investigar-nos. a investigar-nos tot investigant.

A fer camí, a seguir fent camí, a no deixar mai d’avançar, perquè tan sols fent camí, perquè tan sols sense deixar de fer preguntes, de qüestionar-nos i reqüestionar-nos ho tot —i, encara més, de qüestionar-nos i reqüestionar-nos nosaltres mateixos— podrem tenir una mínima possibilitat d’entendre alguna cosa: “nits que cauen com caps o com el fet d’un començament” (p. 87).

D’entendre, almenys, que las comprensió —si més no, la que ens caldria, la que ens permetria alliberar-nos de la inseguretat, de la incertesa, de la perplexitat que ens provoca el viure (amb consciència)— és pràcticament impossible: “Jo puc uns mons com una explicació, cendres al vol, les aigües que brollen de cada aigua, i no comprendre mai” (p. 83).

Cal, doncs, reiterar —i, si ho faig, és perquè és (del tot) crucial; perquè sense tenir-ho (ben) present no és possible extreure tot el que està destinat a extreure (de tots i, sobretot, de cadascun de nosaltres); o el que seria pitjor, podria acabar-nos superant; superant o, almenys, i (potser) això encara seria més lamentable, passant per damunt nostre com un cometa, que no ens deixa rastre— que és un poemari on la perplexitat és absolutament essencial.

Que és una obra nascuda de la perplexitat. De la perplexitat i de la necessitat de combatre-la. O, si més no, d’expressar-la. D’expressar la lluita que suposa viure. Que suposa l’eterna, insuperable —però, també per això mateix, rica i enriquidora— contadictorietat del viure, de l’existència nostra.

Més en concret, de l’existència nostra de cada dia. de combatre-la combatent, amb dents i ungles, amb l’única eina possible, amb aquella (conjuntament amb la racionalitat i l’humor) que defineix la humanitat i la diferencia de la resta del animals: (el cultiu de) l’art.

De combatre-la amb la paraula: “Els mots m’alliberen de les nafres de les formes” (p. 77). Amb aquesta eina meravellosa, també pròpia i distinta del gènere humà, que (potser) ens permet entrar en lliça amb la contradictorietat humana i fer o (assajar de) trobar, almenys, un xic de llum al bell mig de les tenebres: “vèncer el nom” (p. 38), “Entreno els mots” (p. 62).

Una paraula, un llenguatge, i tenir present això també és imprescindible, que, en realitat, és tant una eina com una (certa) barrera, una ajuda com una (certa) limitació. O, per provar d’expressar-ho amb major precisió que és una eina que tan sols atenyerà la seva funció més valuosa si, en emprar-la, tenim ben i ben present que és una eina tan meravellosa com perillosa.

Perquè, com demostra la lectura d’El meu cap és fort allà on l’altra dansa, o per (assajar de dir-ho amb major precisió, com va descobrir Martine Audet en (sentir la necessitat d’)escriure’l, només servint-se de la paraula i, al mateix temps, combatent-la, entrant-hi en lliça, duent-la als seus límits, situant-la a (la vora dels seus) abismes —o sigui, com fent el mateix que, a casa nostra, fa en Víctor Sunyol: convertint-la, alhora en eina d’investigació (existencial) i en eina que és investigada— és (mínimament) possible alliberar-se (un xic) de la perplexitat. O, almenys, exposar-la, fer-la visible o present.

I és en aquest sentit que cal destacar la tasca ingent que li ha calgut dur a terme a Antoni Clapés —no tan sols l’ambaixador de la poesia quebequesa (sobretot femenina) a casa nostra, sinó la seva veu catalana— per (assajar de) dir en la nostra llengua el que va (assajar de) dir Audet en francès.

Per acostar-nos i fer nostra aquesta escriptura que, com ell mateix assenyala, tot donant les gràcies a l’autora per haver-lo ajudat a “trobar el significat exacte, precís, de cada mot” (p. 90)— “l’exactitud és essencial” (Íd.). Per aconseguir donar —més exactament, re-donar— veu, en català, a la veu de l’escriptora del Quebec.

Donar veu a aquestes “veritats que s’ofrenen encara calentes” (p. 15), a aquesta “junció dels camins” (p. 16), a aquest “silenci que vetlla” (p. 17), a aquestes “fabuloses veritats esventren els núvols” (p. 20), que ens criden a “interpel·lar la transparència” (p. 34), a assajar “un afrontament amb els possibles” (p. 34), a atansar-nos (o poder) “allò que no existeix” (p. 39), que ens ensenya “la pedra a cremar” (p. 22).

En definitiva, haver aconseguit donar veu a aquesta “llengua revelada a l’altre” (p. 42), a aquestes “veritats a punt de fer un bot” (p. 78), a aquestes “veus que deposen sobre un silenci” (p. 86), a aquesta “proesa” (p. 78), verbal però, també, existencial, que ens proposa Audet.

dijous 10 i divendres 11 de juny del mmxxi

(Vous pouvez lire la traduction françoise de cet comte rendu ici)

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *