L’art de viure, Goliarda Sapienza

Per fi uns novel·la esplèndida, majúscula, d’aquelles que es recorden llarg temps després d’haver-les llegides. D’aquelles que conviden a una lectura apassionant i que és aconsellable d’emprendre amb un llapis a la mà, per a anar subratllant —i anotar-hi els nostres comentaris al marge, si convé— les frases i idees ens captiven, commouen o ens plantegen reflexions.

Una gran, gran gran obra i no només per quantitat de pàgines. Gran perquè deixa petja en nosaltres, en el pou més pregon del nostre esperit. Una novel·la novel·la.

L’art de viure (L’arte della joia), de Goliarda Sapienza, La Campana, 2007, amb traducció d’Anna Casassas. Una magistral obra escrita per una autora del tot desconeguda per a mi. De la qual ni tan sols n’havia sentit a parlar abans de que l’atzarós vagareig dels meus dits per les lleixes de la biblioteca posés una obra seva entre les meves mans… Un descobriment editorial de primera magnitud. Malauradament, no crec que existeixi traducció al nostre idioma de cap de les seves novel·les anteriors…

Aquesta té com a eix una d’aquelles figures que són capaces, per elles soles, d’omplir i donar pes a totes i cadascuna de les pàgines del més gruixut dels volums. Un personatge femení, el de Modesta, que pot merèixer un lloc propi destacat en qualsevol història de la literatura, costat per costat de Madame Bovary, Beatricce, Julietta, d’Ofelia o de les princeses dostoievskianes…

No cauré pas en el temptador i perillós parany de resumir-ne l’argument. En primer lloc perquè resultaria absurd tan sols intentar-ho, amb una novel·la de tanta envergadura. En segon, perquè considero imprescindible que el lector s’hi endinsi sempre a la mar embriagadora de la lectura sense mapes ni guies prèvies. Com a lectors, cal que hissem les veles i ens deixem dur pels corriols d’allò que llegim…

N’hi haurà prou amb indicar que, de la mà de l’autora i de la seva inoblidable protagonista, la ja esmentada Modesta, fem un viatge compartit amb una família siciliana al llarg de la primera meitat del segle XX. Al seu costat, assistirem a la convulsa història d’aquella illa tan propera i tan llunyana a Itàlia, alhora.

Segons el meu parer, un dels puntals que sosté una gran novel·la és, precisament, que ens faci dubtar de si es o no producte de la imaginació de l’autor, que ens sembli massa real. Que hagi estat tan ben escrita, tan ben estructurada i pensada que faci dubtar de si no es tracti d’una història viscuda per la mateixa autora. En aquest cas, no m’he pogut alliberar en cap moment d’aquesta sensació tan punyent, tot i saber que és impensable ni tan sols imaginar-ho… Tanmateix, és tal la força, es basa en un canemàs tan sòlid, sense fissures, que costa de creure que s’hagi pogut bastir només amb la força del intel·lecte…

En síntesi, una d’aquelles obres que deixen el seu record indeleble en nosaltres. Una d’aquelles escollides novel·les que desitjaríem que mai no s’acabessin Que hem sentit bategar i alenar amb intensitat entre les nostres mans, mentre les llegíem. Que tenen vida pròpia. Un repte del qual ben poques obres aconsegueixen sortir-ne airoses, ben ben poques… Tan sols aquelles que mereixen el privilegi d’una – o més d’una – posteriors relectures.

dilluns, 4 d’agost del 2008

 PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat