Journal. Une anthologie (1889-1945), André Gide

27 de març de 20207 de juliol de 2021 Xavier Serrahima Sense comentaris

Si t'agrada, comparteix-ho!

Journal. Une anthologie (1889-1945), André Gide

Escriure la vida

En aquest món nostre on predomina la mediocritat, el «ja està bé, així», sembla que no hi hagi diferència entre llibres i llibres; entre uns llibres, escrits amb i des del cor, destinats a perdurar i uns altres, els que són producte directe o indirecte de les receptes infal·libles de les escoles d’escriptura, que, en la immensa majoria dels casos, destinats més a omplir les butxaques dels editors que no pas les ànimes dels seus lectors.

Així com en el món del cinema la diferència entre el que són obres de consum o entreteniment i les obres d’autor segueixen mantenint-se presents, i a (gairebé) ningú no se li acudirà confondre Kurosawa amb Tarantino, ni, encara menys, esperarà obtenir el mateix de les pel·lícules del japonès que la del nord-americà, en el món de les lletres se segueix tendint posant-ho tot al mateix sac, com si l’oli i l’aigua, a força de remenar-los, algun dia poguessin acabant-se barrejant, fins a confondre’s l’un amb l’altre.

Llegir el Journal d’André Gide, per més que hagi de ser en l’antologia que edità Peter Schnyder i publicà Gallimard en la seva col·lecció Folio —Journal. Une anthologie (1889-1945)—, que és l’opció a la què hem de recórrer tots aquells que no ens podem permetre desprendre 152 euros i mig en els dos magnífics volums de La Pléiade— és una de les millors maneres de prendre consciència que, per aquest camí d’igualació, d’igualació cap a baix, que és el més perillós, anem per molt i molt mal camí; que si no som capaços, entre tots, de redreçar la situació i de tornar a posar les coses al seu lloc (de donar als artistes el que és dels artistes i, als artesans, el que és dels artesans), acabarem molt i molt malament.

L’autor parisenc va viure, des de ben jove en i per la literatura, amb la seriositat, la coherència la continuïtat i la intensitat que tan sols aquells que tenen clar el que són i el que estan destinats a ésser són capaços d’exigir-se: “8 mai. Il faut travailler avec acharnement, d’un coup, et sans que rien vous distraie ; c’est le vrai moyen de l’unité de l’œuvre. Puis, une fois faite, et quand l’écriture repose, il faut lire avec acharnement, voracement, comme il sied après un tel jeûne, et jusqu’au bout, car il faut tout connaître. Et les idées de nouveau s’agiteront ; il faut les laisser faire ; une dominera bientôt ; alors, se remettre à écrire. Au temps de la production, cesser délibérément toute lecture. […] Il faut, lorsqu’on travaille, que la idée ou l’on s’achoppe vous soit unique. Il faut croire que c’est dans l’absolu qu’on travaille[1]” (pàg. 36).

Per a ell, la seva obra era la seva vida i, la vida, la seva obra. Una obra que sentia la necessitat d’escriure, i d’escriure-la com l’escrivia, tingués o no lectors, fos o no conegut i reconegut: “31 décembre. La chose la plus difficile, quand on a commence à écrire, c’est d’être sincère. Il faudra remuer cette idée et définir ce qu’est la sincérité artistique. Je trouve ceci, provisoirement : que jamais le mot ne précède l’idée. Ou bien : que le mot soit toujours nécessité par elle ; il faut qu’il soit irrésistible, insupprimable ; et de même pour la phrase, pour l’œuvre tout entière. Et pour la vie entière de l’artiste, il faut que sa vocation soit irrésistible ; qu’il ne puisse pas ne pas écrire (je voudrais qu’il se résiste à lui-même d’abord, qu’il en souffre)./ La crainte de ne pas être sincère me tourmente depuis plusieurs mois et m’empêche d’écrire. Être parfaitement sincère…[2]” (pàg. 41).

La temptació de seguir transcrivint paràgrafs sencers —i sincers— és gairebé irresistible, atès que anar llegint el seu diari suposa sentir-s’hi cada vegada més i més identificat, més proper, més acostat a la idea que escriure i viure són, per als artistes de veritat, per als creadors, una i la mateixa cosa; que el creadors majors el que fan és convertir la seva vida en creació artística: viure el que creen i crear el que viuen.

Em caldrà, tanmateix, resistir-la, i limitar-me a indicar que aquests dies d’obligat confinament —que s’allargaran i esdevindran molt més catastròfics que no haurien d’ésser per la inèpcia del govern espanyol, que ni sap fer ni deixa fer els altres— són una molt bona ocasió per llegir aquest tan interessant volum de Gide. I, sobretot, de fer-ho amb la calma i l’atenció que mereixen. De fer-ho sabent que tot el temps que l’hi puguem dedicar serà un temps més que ben aprofitat.

Llegir-lo, rellegir-lo i posar un ciri al sant que més ens estimem (a la Santa Art Creativa, per exemple) per demanar-li que la nostra salut hi faci més que la colossal incompetència unionista de les ments dements que (se suposa que) dirigeixen l’estat espanyol a fi que, quan ens sigui possible acostar-nos de nou a la nostra llibreria de guàrdia, hi puguem encarregar unes quantes obres de l’escriptor francès.

I, si us toca la rifa, i el coneixement de la llengua del país veí no us suposa cap barrera infranquejable, no dubteu en comprar els dos volums originals del Journal. Si no és així, podeu fer-ne un més que abellidor tast submergint-vos en Diari. Anys 1914-1918, que, traduïts per Joan Casas, ens ofereix, íntegrament, els apunts diarístics que l’autor de Les Faux-Monnayeurs va escriure durant els anys de la Gran Guerra.

dijous, 26 de març del mmxx

[1] “8 maig. Hem de treballar amb acarnissament, tot seguit, i sense que res no ens distregui; és el veritable mitjà de la unitat de l’obra. En acabat, una vegada feta, i quan l’escriptura reposa, hem de llegir amb acarnissament, voraçment, com pertoca després d’un tal dejuni, i fins al final, perquè hem de saber-ho tot. I les idees se sacsejaran de nou; hem de deixar-les fer; ben aviat, una d’elles s’imposarà; llavors, ens tornarem a posar a escriure. Quan estiguem produint, eliminem expressament qualsevol lectura. […] Cal, mentre treballem, que la idea amb que la que topem ens sigui única. Hem de creure que treballem en l’absolut”

[2] “31 desembre. Els que és més difícil, quan comences a escriure, és ser sincer. Ens caldrà revisar aquesta idea i definir que és la sinceritat artística. Se m’acut això, provisionalment: que mai la paraula no precedeixi la idea. O, també: que la paraula li hagi estat del tot necessària; ha de ser irresistible, insuprimible; i el mateix per a la frase, per a tota l’obra. I, per a tota la vida de l’artista, cal que la seva vocació sigui irresistible; que no pugui no escriure (voldria que es resistís a ell mateix, que en patís)./ El temor de no ser sincer em tortura des de fa mesos i m’impedeix d’escriure. Ser completament sincer…”

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivative