Nada, Carmen Laforet
No cal dir res més
No crec que hi hagi cap dubte que perquè una novel·la —o qualsevol altra obra d’art— pugui proposar-se l’eternitat cal que reflecteixi tan bé com sigui possible el seu temps i, alhora, qualsevol altre temps. O el que és el mateix, que el temps que s’hi reflecteix, sigui, en primer lloc, una imatge neta i clara de l’època en que transcorre l’obra però que, en segon lloc, es pugui extrapolar a qualsevol altra època. Que n’hi hagi prou amb canviar alguna que altra referència històrica per traslladar-se a qualsevol altra època.
De la mateixa manera, cal que sigui, ensems, local i universal. Que el lloc on s’inscriu, on transcorre el seu argument es pugui identificar amb un lloc en concret —per més que l’autor l’hagi inventat— que podem conèixer i (sobretot) reconèixer. Però, al mateix temps, sense deixar d’ésser en cap moment ni per res aquest lloc concret, individual, immediatament identificable, pugui ésser —o, més exactament, representar— qualsevol altre lloc.
Que sigui particular i, ensems, universal. Que sigui particularment universal. O, si preferim dir-ho al revés, universalment particular. Que sigui universal precisament per la seva particularitat, pel seu localisme.
Nada
Nada, de Carmen Laforet, Ediciones Destino, Barcelona, 1945, és, encara sense menys dubte, una d’aquestes grans grans novel·les que comentava a l’inici. D’aquestes que s’han convertit, per mèrits propis, en un clàssic. En un clàssic que, si no es produeix cap daltabaix colossal, els nostres néts i besnéts seguiran llegint i rellegint quan faci molts anys que nosaltres ja no hi siguem.
Una novel·la que, com (gairebé) totes les obres literàries que perduren, s’interroga i ens interroga sobre la condició humana, sobre el que som o, més exactament, sobre el que no podem deixar d’ésser. Sobre els impenetrables abismes de l’ésser: “Quién puede entender los mil hilos que unen las almas de los hombres y el alcance de sus palabras”, (p. 206).
Raó per la qual la dualitat, la constant lluita entre contraris heraclitana és omnipresent. Si alguna cosa ens defineix, com a humans, és la nostra contradictorietat, la nostra dualitat: “Me repelía instintivamente y a la vez atraía a mi deseo de comodidad”, (p. 83, el subratllat és meu); “La madre le dirigió una sonrisa que me pareció soñadora y sonriente al mismo tiempo” (p. 122, el subratllat és meu); “Me conmovías y me hacías morir de risa al mismo tiempo”, (p. 163, el subratllat és meu).
Una novel·la madura
Una novel·la madura, madurissima, escrita per una escriptora jove, joveníssima. Una novel·la plena de vida —i de vitalitat— en un món sense vida, on la vida és el que menys importa, on la vida sembla un luxe (més que) prescindible.
Protagonitzada per Andrea, una protagonista que, en realitat, és, sobretot, una espectadora. Una espectadora implicada, relacionada íntimament, familiarment, amicalment, amb tot el que passa, però que sempre se’n manté (més o menys) al marge. Una espectadora que arriba a Barcelona un bon dia, sense que sapiguem —ni, de fet, ens calgui (per a res), saber— ben be d’on i que, al cap d’un any, deixarà la ciutat per marxar a Madrid.
Així, al primer, essencial, paràgraf, ens diu: “Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie” (p. 11). I, en el darrer, tant essencial com el primer o més encara: “El aire de la mañana estimulaba. El suelo aparecía mojado con el rocío de la noche. Antes de entrar en el auto alcé los ojos hacia la casa donde había vivido un año. Los primeros rayos del sol chocaban contra sus ventanas. Unos momentos después, la calle de Aribau y Barcelona entera quedaban detrás de mí” (p. 295).
Arriba, doncs, a la ciutat a mitjanit, quan ja no l’esperava ningú, i en marxa al cap d’un any, de matí, deixant-ho tot enrere. I deixant-nos amb la sensació que, de la matexia manera que ningú no l’esperava en entrar en escena, quan en surt, ni res ni ningú no la trobarà tampoc a faltar. Que tot aquest llarg i tan important període de la seva vida, hagi acabat essent nada per a ella. Que hi ha viscut, i molt que hi ha viscut!, com si no hi hagués viscut. Com una espectadora que, un cop acabada la funció, abandona el teatre i se’n torna a casa seva. Una casa, la del carrer Aribau, on hi ha tot viscut aquell any, però que mai no ha estat seva.
Una espectadora
Una espectadora, o una au de pas, que viu, però que, sobretot, narra. Que viu, o més aviat, veu, per poder narrar. Per poder narrar i, tot narrant-ho, provar d’entendre-ho. D’entendre-ho, d’entendre’s i, si és que això és humanament possible, entendre el món que l’envolta. Aquest món que, com més coneix, més i més la desconcerta, més i més la decep.
Una espectadora que descobrirà, sentint-ho —més aviat, vivint-ho— en la seva pròpia pell que, per més que de ben joves ens ho puguem pensar, per dir-ho en paraules de John Donne, “No man —no woman, en aquest cas— is an island, entire of itself; every man is a piece of the continent, a part of the main”. Que cap persona viu aïllada de la resta del món, sinó que n’és una part.
Una part que, per més que pretengui desentendre’s dels altres, que per més que prefereixi no implicar-se, que decideixi situar-se (tan) al marge (com li sigui possible)—“el único deseo de mi vida ha sido que me dejen en paz hacer i capricho”, (p. 108)—, comprovarà que no pot actuar com si no hi fos, que tot està relacionat, que, un cop en un lloc, el més petit o insignificant dels actes provoca conseqüències.
En aquest sentit, l’escena del “pañuelo de magnífico encaje antiguo que mi abuela me había mandado el día de mi primera comunión” (p. 70) és tan exemplar com significativa. En la seva innocència, creu que “poder hacer a Ena un regalo tan delicadamente bello me compensaba de toda la mezquindad de la vida” (Íd.), però no trigarà a adonar-se que el que aconsegueix és provocar un altre conflicte i una nova explosió d’extrema violència en la casa: “Juan intentaba golpear con una silla la cabeza de Angustias y ella había cogido otra como escudo y daba saltos para defenderse” (p. 70).
Nova explosió que li farà aprendre una de les seves primeres grans lliçons: “Pensé que cualquier alegría de mi vida tenía que compensarla algo desagradable. Que quizás esto era una ley fatal” (p. 75). Un “quizás” que, com anirem veient a mesura que anem avançant en la lectura de l’obra, esdevindrà un “segur” o, almenys, un “quasi segur”. Cada vegada que li sembli haver-se acostat, encara que sigui només una mica, no ja a la felicitat, sinó a una (certa) alegria, la caiguda, el xoc amb la realitat, serà més dura.
Fer-se gran
Perquè, com qualsevol altra novel·la que ens narri el pas de la infància a la maduresa, en acabar l’obra Andrea no tan sols haurà deixat darrera seu —“detrás de mí”— Barcelona, sinó, a més a més i sobretot, (a majoria d’)els seus somnis i il·lusions. Perquè, per més que, com he apuntat més amunt, l’any passat a la ciutat comtal hagi acabat essent nada per a ella, aquest nada cal entendre’l com que no n’ha tret res de profit, nada positivo.
Perquè, el que és segur, seguríssim, és que l’Andrea que entra en escena a la primera pàgina i la que en surt a la darrera, s’assemblen ben poc. Tan poc com l’abisme infranquejable que separa la infància de la maduresa, la ingenuïtat de la mesquinesa, la inexperiència de l’experiència, el desconeixement del coneixement.
És, segurament, per aquesta raó que ens parla del (seu) passat. D’un temps que ja no és el (seu) temps actual. Que, per narrar, utilitza el pretèrit perfecte: “llegué a Barcelona”, “no me esperaba nadie”, “viajaba sola”, “no estaba asustada”;…
Un temps que, com deixa patent a la frase final, ha deixat enrere. I ha deixat enrere de manera definitiva. Com aquell temps, i aquell lloc, que ja no ha de tornar a petjar. Com aquell lloc on li seria impossible tornar.
Un temps
Perquè Barcelona i la casa del carrer Aribau —que són, almenys, tan (i, potser, una mica més i tot) protagonistes de la novel·la com la resta dels personatges— no són, en realitat tant un lloc, sinó un temps. Un temps i, encara més, una atmosfera. Una atmosfera, més social que no pas urbana, que Laforet retrata magistralment. Amb algunes frases memorables, que paladegem, delicadament, en llegir-les.
Ho veiem, ja, des de la primera pàgina:
El olor especial, el gran rumor de la gente, las luces siempre tristes, tenían para mí un gran encanto, ya que envolvía todas mis impresiones en la maravilla de haber llegado por fin a una ciudad grande, adorada en mis ensueños por desconocida.
[…] Un aire marino, pesado y fresco, entró en mis pulmones con la primera sensación confusa de la ciudad: una masa de casas dormidas; de establecimientos cerrados; de faroles como centinelas borrachos de soledad. Una respiración grande, dificultosa, venía con el cuchicheo de la madrugada. Muy cerca, a mi espalda, enfrente de las callejuelas misteriosas que conducen al Borne, sobre mi corazón excitado, estaba el mar”, (p. 12).
Una realitat de la què l’autora n’és tan i tan conscient que no dubta en fer-ho explícit a través d’un dels personatges, de la mare de l’Ena: “¿No le ha sucedido alguna vez atribuir su estado de ánimo al mundo que le rodea?”, (p. 229).
Dir poc
Frases que, sovint, ens diuen més —molt més— que no pas les prolixes de paràgrafs, i fins i tot de
pàgines, que d’altres escriptors s’obstinen en anar acumulant i acumulant. Talment com si, en literatura, dir molt suposés, sempre i automàticament, dir més. Quan, en realitat, en la majoria de les ocasions, la millor manera —o, almenys, una de les millors— manera de dir molt és —acostuma a ésser— dir poc.
Dir tan poc com sigui possible a fi que els lectors i lectores llegeixin —i, en llegir-ho, ho entenguin, n’extreguin el màxim profit—, precisament en (i gràcies al) no dit, el que més compta, el que més els enriquirà. El que, sense que l’autor o autora ho hagi dit, els digui, a ells i només a ells, el que els havia de dir.
És per això que, per més que una obra d’aquesta magnitud permetria —i mereixeria— una anàlisis molt més àmplia i aprofundida, opto per deixar-la aquí. Sense, però, renunciar en absolut, a reprendre-la, en un futur[1]. Encara que tan sols per poder tornar a llegir, una vegada més, Nada.
dijous, 21 de gener del mmxxi
[1] Si voleu que la dugui a terme, no dubteu en indicar-m’ho en un comentari. Estaré (més que) content de dedicar-m’hi.
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Si quieres leer la versión castellana de este apunte o nota literària, la puedes encontrar aquí.
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
