Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

Si t'agrada, comparteix-ho!

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

Cartes de la memòria

Com més temps passa, més fa la impressió que l’obra de Joan Sales, absolutament cabdal en la literatura catalana del segle XX, està perseguida pel fat de la seva evolució constant, per prosseguir incessantment el seu camí envers la seva configuració final, definitiva.

Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, Club Editor, 2014Si deixem de banda l’edició de 1956, esporgada per les raons que tots coneixem, Incerta glòria durant molt i molt anys incloïa una tercera part anomenada El vent de la nit, fins que, amb bon criteri, l’any del centenari, esdevingué una novel·la a part. El seu magnífic poemari Viatge d’un moribund, formava part, igualment, per iniciativa del mateix autor, de la versió fins ara canònica de les Cartes a Màrius Torres, fins que assoliren la individualitat que es mereixien —brillant amb llum pròpia i ocupant el lloc que, malgrat l’orbesa d’alguns cercles acadèmics, li correspon dins la millor poesia catalana.

Per això, quan ara ens arriba la nova edició de les seves Cartes a Màrius Torres (Club Editor, 2014) i veiem que ha estat augmentada amb “cartes inèdites a Mercè Figueres” —la corresponsal inicial, i la baula fonamental que uní aquestes dues grans figures de les nostres lletres—, no ens agafa gens desprevinguts. Primordialment perquè, com molt be apunta Montserrat Casals en la seva introducció de l’apèndix, l’escriptor barceloní era un “editor intervencionista i creu que a cada nova lectura un manuscrit és susceptible de millorar, de reduir-se o d’ampliar-se” (pàg. 601).

I, per més que d’entrada ens pugui sorprendre, si volem assaborir aquestes seves cartes al poeta en tota la seva plenitud, complexitat i riquesa, farem bé de considerar-les més una obra de (re)creació literària (epistolar, si preferim dir-ne així) que no pas una simple transcripció dels originals enviats durant la Guerra Civil i primers anys de la postguerra. Per unes raons o altres, i la curadora n’apunta algunes de ben escaients, Sales preferí reelaborar-les (en alguns casos, generosament), abans de presentar-les al públic. I no pas, ja per motius de censura, sinó, si molt no m’erro, per oferir una imatge pròpia més d’acord amb la seva voluntat de pervivència, per corregir i, per damunt de tot, moderar, el jove i impulsiu emissor primigeni.

Si tots aquells que coneixem els seus hàbits com a editor —confirmats amb llum i taquígrafs per l’assaig de Marta Pasqual Joan Sales, la ploma contra el silenci— podíem tenir les nostres sospites, i fins i tot algun indici, sobre la possibilitat que les hagués modificades, la lectura dels originals recuperats converteix la hipòtesi en certesa. Per més que en la seva introducció a l’edició de 1976 Sales assegurés que el que havia fet era suprimir-hi “el que no tindria interès, sobretot aquella mena de coses, sempre les mateixes o molt semblants, que solen trobar-se al començ o al final” (pàg. 8), el que féu es readaptar-les, transformar-les en una mena de diari personal redactat sota forma epistolar.

Tenint això ben present, tots aquells lectors que hagin fruit amb Incerta glòria —així com els que fins ara no hagin tingut el bon senderi d’emprendre-la— faran bé de capbussar-se de ple en aquestes cartes, que, retraten amb tanta força i veracitat (per més que sigui més literària que no pas literal) no tan sols un dels períodes més transcendentals (i malaurats) de la nostra història present, sinó el fortuït i mai prou ponderat encontre entre dues de les grans plomes de les nostres lletres.

Perquè, tot llegint-les, ultra la satisfacció artística que produeixen per elles soles, hom no pot sinó prendre consciència de la importància fonamental del component de l’atzar, en les nostres vides i, en conseqüència, demanar-se: haurien arribat mai a les nostre mans les imprescindibles poesies de Màrius Torres, i menys en la seva configuració definitiva, acabada, si Mercè Figueres no li hagués parlat a Sales d’un “amic poeta” (pàg. 45) que creia que li convenia conèixer?

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 7 de novembre del 2014

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Loading

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *