No tinc paraules, Edward St. Aubyn
El jurat ja té el seu veredicte?
No crec que hi hagi gaire dubte, com han demostrat al llarg del temps un bon nombre d’escriptors, que l’humor és una de les armes (pacífiques) de destrucció massiva més eficaces i devastadores que es coneixen. I que, en literatura, quan es fa servir bé, no tan sols provoca efectes immediats, causant els estralls que en el seu moment es pretenen, sinó que segueixen produint-los segles després. Només cal llegir Terenci, Cervantes, Voltaire o Twain, per esmentar només quatre noms, per adonar-nos.
Raig Verd ha tingut la bona pensada de publicar, en una molt brillant traducció de Yannick Garcia, No tinc paraules (Lost for Words), d’Edward St. Aubyn, una més que intel·ligent i entretinguda sàtira sobre el mai prou transparent món dels premis editorials. HI retrata, amb un escalpel incisivament afilat, que obre els cossos per treure’n les vísceres més amagades a veure si l’aire pur les vivifica i en recupera la funció, el rere escenari o les bambolines dels guardons literaris al Regne Unit, però no ens cal gaire imaginació per veure-hi reflectit el nostre, tan endogàmic i translúcid com aquell.
Narrant-nos les vivències —i, encara amb molt més escaientment, les con-vivències, les avinences, les conveniències i les connivències— dels jurats i dels finalistes d’un gran premi de les lletres angleses (batejat, prou adientment com Elisi), on intervenen tots els jocs i tripijocs de les forces de les passions i de les pulsions humanes, convertides en menyspreables monedes de canvi que traslladen el valor literari de les obres al darrer graó de les prioritats, no podem deixar de pensar ens els grans premis nostrats, preguntant-nos si compleixen la seva funció principal: descobrir noves veus i no pas entronitzar les ja establertes; si serveixen a la cultura o a la indústria.
Per més que l’aroma és indestriablement britànic, o més aviat anglosaxó —no costa gaire d’imaginar que si els protagonistes fossin llatins o mediterranis l’esgrima no seria tan verbal no seria tan educada, tan mesurada, sinó més aviat ferotge i alliberada; les conxorxes no serien tan subterrànies sinó més directes i visibles, més físiques—, igual que l’humor —tan intel·ligent i enginyós que a vegades ho sembla massa, pels nostres paladars atrofiats per la barroeria superficial i sense elaboració que des de fa un temps es fa passar per humor a casa nostra—, tan aviat com li agafem el tast i el ritme, gaudim de l’àpat literari com si fóssim criatures.
I el gaudim, sobretot, perquè ens agrada que els autors —i els editors— no ens prenguin per ximples, sinó que parteixin de la idea que els bons llibres i els bons lectors estan irremissiblement destinats a trobar-se, i que si els premis literaris no estan disposats a servir de pont entre els uns i els altres, quan ja no ens sorprèn que no ens sorprenguin, potser no ens quedarà altre remei que saltar per damunt del riu tèrbol de les amistats electives (i efectives) que, massa sovint, acaben decidint el veredicte dels grans guardons literaris.
dimarts, 19 de gener del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
