Viatges amb el Charley, John Steinbeck
Veure món per trobar-se
Que el premi Nobel de literatura —com els Oscars hoollywodians que es van concedir, diumenge passat— té més d’equilibri socio-polític internacional i d’iniciativa comercial que no pas d’estricta valoració cultural o literària (em) sembla tan i tan evident que no crec que calgui balafiar cap paraula per recordar-ho. Si no fos per aquestes raons, que vénen de lluny, ja faria temps que la literatura en la nostra llengua ja comptaria amb un Nobel, en les figures de Pere Calders, Mercè Rodoreda o de Salvador Espriu. Tanmateix, sense un estat al darrere que ens defensi, seguirem sense disposar de cap opció.
En ésser-li concedit el Nobel a John Steinbeck, aparegueren veus que dubtaven que el mereixés. Una de les més importants, la d’Artur Mizener, que, en un article al New York Times, es demanava si el podia rebre un escriptor “[whose] limited talent is, in his best books, watered down by tenth-rate philosophizing[1]”. Tant és així, que en el discurs d’acceptació del premi, ell mateix afirmava: “In my heart there may be doubt that I deserve the Nobel award over other men of letters whom I hold in respect and reverence[2]”. Per fortuna, tanmateix, el temps ha anat situant les coses on sempre haurien d’haver estat, i, a hores d’ara, discutir la validesa literària de l’autor d’El poni roig crec que no ens duria enlloc.
Cal, doncs, agrair que Viena Edicions publiqui ara Viatges amb el Charley (Travels With Charley in Search of America), en traducció de Marc Donat, atès que ens ofereix una visió més directa del jo personal, íntim de l’escriptor; que ens permet saber com veu (i entén) el món que l’envolta. Un món que és el dels Estats Units però que, alhora, és el seu; el seu món interior.
Perquè, un cop llegit, sorgeix una evidència: el que, segons el seu propòsit inicial, era la descoberta (de fet, re-descoberta) del seu país —“estava decidit a tornar a mirar, a intentar redescobrir aquest immens territori” (pàg. 13)— acaba desembocant, en fos o no conscient, en la (re)descoberta d’ell mateix. En tornar a casa, s’haurà fet una idea més o menys aproximada de com és el seu país, però, per damunt de tot, el que ha dut a terme és un viatge a l’interior d’ell mateix.
Un viatge que farà que, més que saber quina terra trepitja —“Només llavors, quan escrivís, podria explicar les petites veritats que són els fonaments de la Veritat en majúscules” (Íd.)— i qui i com són els que la trepitgen —“Quan em plantejava el pla inicial del viatge, hi havia unes quantes qüestions concretes sobre les quals volia obtenir la resposta. […] Crec que es podien agrupar en una de sola: «Com són els habitants dels Estats Units avui?»” (pàg. 259)— el que sabrà és com la trepitja ell; es coneixerà i es reconeixerà ell mateix: “Després d’anys lluitant, descobrim que no fem un viatge; el viatge ens fa a nosaltres” (pàg. 12).
Perquè, com qualsevol persona que du a terme un viatge el que fa, per damunt de tot, és viatjar amb ell mateix i, encara més, dins d’ell mateix. Amb major raó si el viatge el fa sol; si el vol fer sol: “Havia de viatjar sol i havia de mostrar-me reservat, una mena de tortuga sense rumb fix que carregava la casa a l’esquena” (pàg. 14). Sol o pràcticament sol, ja que per evitar la “sensació de soledat i d’indefensió […] vaig buscar-me un company de viatge, un vell i noble caniche francès conegut amb el nom de Charley” (pàg. 16).
Un company, no sé pas si metafòric o real —llegint-lo, en alguns moments fa la impressió que, com un Josep Pla nascut a Salinas, més que no pas relatar el viatge que va dur a terme, el reconstrueix, adaptant-lo, sense cap mena de complex, a les seves conveniències— que li era del tot imprescindible, tan literàriament com existencialment. En realitat, Charley, més que un gos o un acompanyant, és el seu imprescindible interlocutor; el mitjà que li cal per parlar amb ell mateix, per submergir-se, pregonament, en el seu interior.
És per això que aquest gos tan oportú no tan sols se l’escolta, quan més li cal, sinó que li respon; que no tan sols li fa costat, sinó que li serveix de taula de salvació, quan la tempesta està a punt de fer naufragar el seu viatge. Una —unes tempestes, de fet— que són, cal assenyalar-ho?, més existencials que no pas climatològiques; no són els llocs que visita els que el fan trontollar, és el seu desequilibri interior, el que esclata, als llocs que visita —com haurien esclatat si s’hagués quedat a casa; no és el viatge, el que és tempestuós; és ell, qui duu la tempesta (ben) endins.
I, per poder dialogar amb ell mateix, li cal el gos. Li cal que se l’escolti però, també… que l’entengui, que li respongui. En alguna ocasió, de manera ben poc versemblant, forçada, quasi.
Així, en arribar a Dakota del Nord, escriu que “continuar conduint em generava uns dubtes equivalents la por” (pàg. 165). I hi afegeix, com si fos la cosa més natural del món: “Alhora, en Charley volia continuar” (Íd.). Motiu pel qual “vaig provar de raonar-hi. / —Escolta’m, gos. Sento un impuls de quedar-me tan fort que sembla una ordre del cel” (Íd.).
En conclusió, un (teòric) llibre de viatges que no ens parla tant de l’ànima dels Estats Units, sinó de l’ànima del viatger (i, el que és més important, de l’escriptor) que ha dut a terme el viatge.
divendres, 14 de febrer del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
[1] “el limitat talent [del qual], en els seus millors llibres, s’aigualeix en un filosofar de desè nivell”
[2] “En el meu cor hi pot haver dubtes sobre si mereixo el Premi Nobel per damunt d’altres homes de lletres per qui sento respecte i reverència”
