Poesía, Pierre de Ronsard
Com a lector poques alegries hi pot haver majors que fer una descoberta literària. Quina joia més exquisida descobrir, per casualitat, tot passant, una obra o un autor o autora que ens captivi i ens submergeixi en la màgica delicadesa de la seva escriptura.
Que ens corprengui i ens faci acompanyar-la al seu món personal, sovint més real i viu que la mateixa vida quotidiana de cada dia. Que aconsegueixi, amb les seves paraules, transportar-nos més enllà de nosaltres i convertir la il·lusió de la ficció en una delitosa aventura compartida.
Continuant el meu voluntari periple per l’oceà tan inconegut de les lletres franceses, tot vagarejant per la Biblioteca Central de Terrassa, em van cridar l’atenció un parell de volums que hi tenien exposats. El primer, Poesía, de Pierre de Ronsard.
Una antologia bilingüe francès-espanyol d’aquest poeta de quatre-cents anys enrere publicada per l’Editorial Pretextos.
Una edició que permet —sobretot si s’opta per llegir els poemes en el seu idioma original— evidenciar que Ronsard, tot i els seus excessos, no tan sols fou l’autor de d’aquest l’immortal sonet:
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle.
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serai sous la terre et fantôme sans os :
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos :
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
Pierre de Ronsard, Sonnets pour Hélène, 1578
Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.
I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.
Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,
lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.
Quan sereu ben vella, a la llum de nit reclosa,
a recer prop del foc, cabdellant i filant,
direu, cantant mes versos, vos meravellant:
Ronsard em celebrava quan era formosa.
No haureu ja cap serventa oint esta romança,
damunt la labor, mig desperta, mig dormint,
que en sentir el meu nom es vagi desensopint
i lloï el nom vostre amb una immortal lloança.
Seré sota la terra i fantasma sens os:
a les ombres de murtra obtindré el meu repòs:
Vos sereu a casa una vella agemolida,
planyent el meu amor i el vostre fer menyspreu.
Visqueu, si em voleu creure, a demà no espereu:
colliu, ja des d’avui, les roses de la vida.
dijous, 11 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)