Viatge cap a la realitat
En un temps en el qual una bona part de les novel·les en llengua catalana que es publiquen a casa nostra s’assemblen —tant en l’aspecte formal com en el temàtic: l’autoficció i el dia a dia—més que no convindria, sempre és bo que un dels nostres grans autors, amb una molt consolidada carrera al darrera, escrigui una novel·la que se separi dels camins fressats, que es deixi endur pels seus instints i que (ens) demostri que en qualsevol ecosistema, i també, és clar, en el literari, la diversitat és tan necessària com benvinguda.
Amb Califòrnia, Galaxia Gutenberg, setembre del 2016, Jordi Coca s’allunya, tant geogràficament com mentalment de Catalunya per oferir-nos el seu particular road book, un llibre on the road per terres de nord-americà; un llarg i pausat viatge, que durà, l’any 1992, un professor universitari català de trenta-quatre anys des de Denver a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Un viatge amb voluntat catàrtica, d’alliberament —“el meu propòsit era gaudir del paisatge i no pas travessar les ciutats de nits com una exhalació. Volia aturar-me quan em vingués de gust, descobrir les petites poblacions que no coneixia, caminar i descansar” (pàg. 45)—, com més va, més kavafià, en el qual el camí compta molt més que no pas el destí.
Un viatge a un país somniat —“Aleshores, Califòrnia era un somni” (pàg. 11); “volava cap al meu paradís” (Íd.)—, on sembla que ha de tots els seus problemes hagin d’obtenir, quasi per art de màgia, solució: “Sí, vaig pensar jo, a Califòrnia tot és fàcil” (pàg. 17): un viatge que, ho tingui o no clar d’entrada el seu protagonista, té molt de fugida —“tendia a fugir cap a territoris que no existien, […] [cap a] paisatges ideals que estava condemnat a no trobar” (pàg. 37)—, d’incapacitat d’afrontar de cara i in situ les situacions complicades, que exigeixen determinació i solidesa de caràcter; un realitat que, tant si la tenia prou assumida com si no, la veurà clara, com si es veiés reflectit en un mirall on es veu, també, a ell mateix, quan es trobi amb Amy, una de les protagonistes importants de la novel·la, i aquesta se li sinceri: “Jo sempre he defugit les tensions, tinc pànic als problemes” (pàg. 143).
A mesura que el trajecte vagi avançant, que intenti dur a terme de veritat el seu projecte d’alliberament i de separació —“El sentit d’aquella escapada als Estats Units era fer exactament el que em vingués de gust en cada moment” (pàg. 50); “la dilatada travessia de Denver a Califòrnia era una excusa per estar sol, i també era la possibilitat de no tenir res a fer” (pàg. 83)—, anirà prenent consciència que, malgrat les seves previsions —“no tenia previst dependre de ningú durant el viatge” (pàg. 60)—, cap persona no pot ésser una illa, ni que ho vulgui; que més aviat o més tard entrarà en contacte amb algú, amb algú que li interessarà, que li afectarà, que li importarà, que canviarà el seu propòsit, la seva idea, el seu objectiu —en definitiva, la seva vida.
Perquè, per dir-ho en un conegut refrany, «L’home proposa i déu disposa», creure que sempre tot pot ésser “tòpic [i] previsible” (pàg. 69), oblidar, volent o sense voler, que “a vegades la vida ens sorprèn[…]” (pàg. 127), acostuma a comportar un risc, i la realitat, sigui quina sigui —i no avançaré, per descomptat, res més de l’argument, no cometré l’errada de desvetllar si el “miratge [cap el qual] conduïa” (pàg. 101) el personatge existia o no—, acaba per imposar-se.
I això, precisament, aquest xoc ineluctable contra la realitat (i la quotidianitat) del món, és el que li succeirà al protagonista —“però no estava prevista l’aparició d’un personatge increïble, d’una mena de foll fascinant que no he pogut oblidar” (pàg. 13)— quan conegui i entri en contacte amb en Tom Dunkel, un “poeta excel·lent” (Íd.), però, sobretot, una persona extraordinària, amb la imprevisible capacitat de canviar tot el que entra en contacte amb ell, per provocar que els més ferms dels projectes es vegin afectats.
Serà a través d’aquest nou personatge que, per emprar una frase que ha fet servir el protagonista anteriorment, ha “travessat la seva vida com una exhalació”, que el viatge sofrirà una mutació, que es capgirarà com un mitjó, que coneixerà un matrimoni, en Gary i la Jill, que li causaran una profunda, inesborrable impressió, i una dona, l’Amy, que l’ajudaran a entendre la raó i el sentit veritable del seu viatge i, en la mesura del que això sigui possible, a entendre’s a ell mateix: “Per sort, a Denver vaig conèixer el Tom , i després us he trobat a tu [l’Amy], al Gary i a la Jill, i això ho ha canviat tot ” (pàg. 167).
Si voleu, doncs, saber què és aquest “tot” que ha canviat, i, sobretot, gaudir d’una novel·la que us pot oferir tantes clarícies com ofereix el viatge als seus protagonistes —i un munt de noves preguntes: què no és, aquesta, potser la raó (si més no, una de les raons) de l’art?—, no dubteu en fer-vos amb un exemplar i llegir-lo. Descobrireu que la literatura, com més diversa, com més directament sorgida de l’ànima de l’autor, millor.
dilluns, 14 de novembre del mmxvi
Publicat a Nació Digital, el 14 de novembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
