La gran —gran, gran, immensa— literatura russa del segle XIX és, segurament un dels més increïbles miracles culturals i artístics de la història de la humanitat. Un d’aquells extraordinaris miracles que resulta molt difícil, si no impossible, d’explicar. Tot d’una, per una atzarosa conjunció de circumstàncies que ni tan sols els experts en la matèria es posen d’acord en determinar, de l’eixorc ermot de la literatura d’un país pràcticament ancorat en l’Edat Mitjana en sorgiren un grapat d’escriptors i d’obres mestres que, per qualitat, intensitat i proximitat temporal, no tenen parangó en els anals de l’escriptura.
Potser, i només potser, tan sols la dramatúrgia clàssica grega (quan al segle V a.c. Esquil, Sòfocles, Eurípides i Aristòfanes crearen les seves obres eternes) podria resistir la comparació amb aquella incomparable època daurada de la literatura russa. Època que encetà un poeta incommensurable, Aleksandr Puixkin, per ésser culminada, en un període de temps inusitadament breu (1850-1880) per l’esclat literari d’almenys dos genis incontestables: Fiodor Dostoievski i Lev Tolstoi.
Uns genis que produïren una obra tan gegantesca, tan magna i enlluernadora, que fins i tot arribà a obscurir la impressionant brillantor de tres altres autors que, sense la seva aclaparadora resplendor, ben segur que haurien estat considerats com els grans mestres de la literatura russa: Turgeniev, Gógol i Gontxarov. Als quals potser s’hi podrien afegir Lermontov i Leskov. A recer de l’ombra dels quals fruità un altre gran mestre indiscutible: Anton Txèkhov.
Fou precisament l’autor dels Germans Karamàzov qui assegurà que «Tots nosaltres hem sortit de “L’abric” de Gógol». De la mateixa manera que Puixkin fou l’impulsor i el gran patriarca de la poesia russa, el predecessor de la prosa d’aquell infinit país fou l’autor de Les Ànimes Mortes. Gógol fou, sense dubte, l’esca que encengué la foguera de la gran literatura russa. L’autor que obrí el camí als que vingueren després, aquell que demostrà que la llengua i l’escriptura russa podien brillar tant com qualsevol altra. El que els desbrossà la ruta, el que sembrà llavors d’or per al futur.
És possible que La nit de Nadal, Edicions de L’Albí, 2010, no sigui ni la més representativa ni la més destacada de les obres de Nikolai Gógol. Ben cert que no assoleix l’elevadíssim nivell de Taras Bulba o dels Contes Petersburgesos, per esmentar només dues de les seves produccions més conegudes i reconegudes. Al seu costat —l’ombra de les obres mestres és, indiscutiblement, massa allargada— empal·lideix. Però també ho farien altres de les seves obres, si pretenguéssim valorar-les únicament en relació amb aquelles.
La nit de Nadal és una narració més modesta, més discreta. Fins i tot, si es vol, una obra menor. Això sí, ho repetim, únicament en comparació amb les seves peces magistrals. Un relat ja volgudament modest des de les seves dimensions, que permeten que sigui llegit tot seguit, sense pauses ni interrupcions. Raó que justifica amb escreix que L’Albí l’hagi inclòs en una col·lecció de miniatures en prosa englobada amb el tan ben trobat i escaient títol d’Espresso.
Aquest relat formà part, junt amb set contes més, de Les vetllades de Dikanka, obra que suposà l’entrada de l’autor nascut a Soro?insk a les òrfenes i desorientades lletres russes. Una narració ben característica d’una opera prima, entretinguda, divertida i llegidora. Una petita delícia, delicadament brodada, que —com bé assenyala la seva contraportada— «ens presenta tot un seguit de personatges, generalment pagesos, que tot i la seva vida aparentment normal han d’afrontar per alguna estranya circumstància un esdeveniment inesperat i extraordinari».
Un esdeveniment extraordinari que —contràriament al que decideix fer la contraportada (seguint el tan estès i malaurat costum de desvetllar més que no convindria, fent-nos perdre el gust pel misteri, per dir-ho en mots de Gabriel Celaya)— creiem millor no esmentar. Entenem que és preferible que sigui el lector o lectora el que el descobreix just allí on l’autor volgué donar-lo a conèixer.
El fet que no sigui una obra de primer ordre no significa, tanmateix, que no sigui aconsellable. En primer lloc, perquè ens submergeix en la màgia de la literatura i, ensems , ens fa aflorar un somrís. Un somrís que sovint és de complicitat, car, malgrat la distància —temporal, geogràfica i, sobretot, cultural— que ens separa dels personatges, ens hi podem sentit representats. Potser no exactament nosaltres, però ben segur que sí ens recorden persones que coneixem. Aquelles persones que ens envolten i que, ací i allà, són —i som— tan iguals i diferents alhora.
És en aquest sentit que La nit de Nadal s’emparenta amb els contes i narracions clàssics. Amb aquelles històries que, es denominin com es denominin als seus respectius països —faules, rondalles, rondaies…— no tan sols tenen una base comuna sinó que, més sovint que no seria raonable imaginar-ho, són quasi idènticques. La mateixa narració —ja sigui àrab, xinesa, japonesa, russa, amero-índia o catalana— passada pel sedàs de la cada cultura i geografia concreta.
A banda d’aquest interès com a rondalla, el que converteix aquesta narració en recomanable és, per damunt de tot, la seva condició de perfecta ambaixadora de la literatura russa. El fet de condensar, en les seves modestes dimensions, algunes de les més indiscutibles essències que caracteritzen les lletres russes. Sobretot, les del segle XIX: tenir com a protagonistes gent del poble (els humiliats i ofesos de Dostoievski), l’èmfasi i reconeixement —en general, combinat amb l’escarment (present en obres posteriors del mateix Gógol, però amb una força indeleble en Txékhov)— de les autoritats, l’abundant i ben diversa presència de personatges, el toc d’humor inconfusiblement i intransferiblement rus (un humor candorosament corrosiu, si se’ns permet l’oxímoron), …
Per tot plegat, malgrat la seva assumida discreció, possiblement La nit de Nadal —junt amb les indispensables Faules tolstoianes— ens ofereix una bona porta d’entrada, un primer contacte agradable, un tast inicial que ens enceta la fam i ens convida a capbussar-nos de ple en una de les més grans literatures que ha donat la cultura universal.
(A banda que —i tot sigui dit entre parèntesis i sense ànim de polemitzar— aquesta petita peça podria fornir a alguna coratjosa companyia teatral nadalenca l’oportunitat d’evitar que, un any més, Els Pastorets tornessin a monopolitzar les festes nadalenques… Introduint-hi uns retocs de detall, disposarien de l’alternativa de representar una altra obra divertida i entretinguda. Una que comporta, almenys, un avantatge sobre la de Folch i Torres: la seva brevetat!)
Transcrivim una mostra que palesa la seva proximitat amb els contes populars:
«Ara veurem què fa, a casa tota sola, l’Oksana, la preciosa filla del Txub. La noia encara no havia fet els disset anys i ja era el centre de totes les converses de més de mig món, d’aquest cantó de Dikanka i de l’altre. Els homes proclamaven a l’uníson que mai no hi havia hagut al poble una dona tan bonica com ella, i que mai no n’hi hauria cap altra. L’Oksana era ben conscient del que deien d’ella i per això era capritxosa, com totes les dones boniques. Si en comptes d’anar guarnida amb la roba típica de les pageses dugués les mudes fines de les senyoretes, de ben segur que faria perdre els estreps a totes les serventes. Els xicots li anaven al darrere, però un a un, la paciència se’ls anava acabant, es rendien i se n’anaven a buscar una altra que no tingués tants fums.»
La nit de nadal, pàg. 25, traducció Lurdes Pons
dissabte, 5 de febrer del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
Comparteix |
