El ball, Irene Némirovsky
Si no em dones ales…
Que la literatura ni entén de gèneres ni sexes és tan evident que no caldria ni dir-ho. Com no caldria dir que diferenciar els que escriuen en funció de si son homes o dones és, a hores d’ara, tan perillós com contraproduent. S’escriu amb l’ànima, i les ànimes, amb les ànimes s’entenen. I el dia que les ànimes (o els àngels) tinguin gènere o sexe, ja podrem plegar.
El Ball (Le bal), d’Irene Némirovsky, que, en traducció de Xavier Pàmies, publicà Viena Edicions el setembre del 2019, en la seva tan encertada col·lecció “Petits plaers”, és una d’aquelles petites joies que podem llegir gairebé d’un glop. Que podem llegir en algun d’aquests dies d’hivern en que la pluja ens ajuda a quedar-nos tancats a casa. Amb major raó, quan, en sortir-ne, no tan sols ens espera el Covid, sinó, també, partícules en suspensió que són nocives per al nostre organisme.
En un no-res, l’escriptora ens descriu tant el caràcter de la mare com de la filla protagonistes del relat. La mare “va entrar a l’estudi tancant la porta tan bruscament[1]” (p. 7), es “va plantar al davant [de la filla] amb els braços creuats[2]” (Íd.)., “li va dir, alçant la veu[: Almenys podries deixar de fer el que fas, filla meva,], quan arriba ta mare. ¿Què tens el cul enganxat a la cadira? Quina educació…[3]” (Íd.), i, tot seguit, “va cridar la senyora Kampf[4]”, per dir-li, “en to sever[5]”, “L’he contractat […] perquè vigili i instrueixi la meva filla, em sembla, no perquè es faci roba[6]” (p. 8).
Per la seva banda, la filla, que, quan la coneixem és el producte del que n’ha anat fent la seva mare, “s’aguantava maldestrament sobre una cama[7]”, “era una noieta de catorze anys alta i vulgar, amb una figura pàl·lida pròpia d’aquesta edat, i tan descarnada que semblava, als ulls de les persones grans, una taca rodona i clara, sense faccions, amb les parpelles abaixades i moltes ulleres, amb una boca petita sempre tancada…[8]” (Íd.).
La situació no pot ésser més clar. Sobretot quan hi afegeix que les preguntes següents la mare les fa “estrenyent els lavis amb expressió amenaçadora[9]” (p. 9), mentre que la seva filla, l’Antoinette, li respon “en veu baixa[10]” (Íd.). I quan sabem que, des de fa temps, la filla va aprendre —a la força els pengen— la resposta emocional que podia esperar de la seva mare: “des d’aquell dia, l’Antoinette no havia tornat a fer-li més petons que el del matí i el del vespre, que pares i fills es fan sense pensar-hi, com quan dos desconeguts es donen la mà[11]” (p. 14).
Serà a partir d’una tal presentació, excessivament explícita per tractar-se d’un relat del segle XX, que correspondrà als lectors provar d’esbrinar que li succeirà a la filla quan sàpiga que la seva mare pretén celebrar un ball a casa seva però sense permetre que ella hi pugui participar, considerant-la massa petita.
Què es pot esperar (mal) educada sota un règim despòtic i privada d’amor? Quan se la priva de tot. quan no pot sentir ni tan sols casa seva el que hauria de ser casa seva. Quan s’hi sent esclavitzada: “Una esclavitud, una presó, haver de repetir les mateixes accions cada dia a la mateixa hora: llevar-se, vestir-se…[12]” (p. 38); “Que n’arribava a ser, de lleig, miserable i sinistre, aquell pis petit i fosc on aprenia a tocar des de feia tants anys[13]” (p. 46).
I quines conseqüències tindrà aquesta (mala) educació per a la mare i per a tota la família. Com els afectarà quan l’Antoinette, prengui consciència que la seva mare no la deixa créixer, se’n sent avergonyida —“¿I doncs? ¿Tota la vida tindria por com una nena petita? No era digna de ser dona[14]” (p. 52)— i, a cop calent, reacciona amb una rabieta pròpia de la nena petita que la mare s’ha entestat en que sigui: “Una mena de vertigen es va apoderar d’ella, una necessitat violenta de fer-ne una de grossa, de fer mal. Serrant les dents va agafar tot el plec de sobres, els va rebregar amb totes dues mans, els va estripar i els va llençar tots alhora al Sena[15]” (Íd.).
Per dir-ho amb una metàfora: si no ensenyes a volar els teus fills, no esperis que ells, al teu torn, t’ajudin a envolar-te.
dilluns, 8 de febrer del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] « entra dans la salle d’études en fermant si brusquement la porte derrière elle »
[2] « elle vint se planter devant elle, les mains croisées sur sa poitrine »
[3] « [lui cria-t-elle,] Tu pourrais te déranger quand tu vois ta mère, mon enfant. Non ? Tu as le derrière collé sur ta chaise ? Comme c’est distingué… »
[4] « appela Mme Kampf »
[5] « sévèrement »
[6] « Je vous ai engagée […] pour surveiller et instruire ma fille, n’est-ce pas ? et non pour vous coudre des robes… »
[7] « se balançait gauchement sur une jambe »
[8] « C’était une longue et plate fillette de quatorze ans, avec la figure pâle de cet âge, si réduite de chair qu’elle apparaît, aux yeux des grandes personnes, comme une tache ronde et claire, sans traits, des paupières baissées, cernées, une petite bouche close… »
[9] « en serrant les lèvres d’un air de menace »
[10] « à voix basse »
[11] « et jamais plus Antoinette ne lui avait donné d’autres baisers que ceux du matin et du soir, que parents et enfants peuvent échanger sans y penser, comme les serrements de mains de deux inconnus »
[12] « L’esclavage, la prison, aux mêmes heures répéter de jour en jour les mêmes gestes… Se lever, s’habiller… »
[13] « Comme c’était laid, misérable et sinistre, ce petit appartement noir où on la traînait depuis des années… »
[14] « quoi ? toujours trembler comme une petite fille ? Elle n’était pas digne d’être une femme »
[15] « Une espèce de vertige s’empara d’elle, un besoin sauvage de bravade et de mal. Les dents serrées, elle saisit toutes les enveloppes, les froissa dans ses mains, les déchira et les lança toutes ensemble dans la Seine. Un long moment, le cœur dilaté, elle les regarda qui flottaient contre l’arche du pont. Et puis, le vent finit par les emporter dans l’eau »
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
