Mares i fills, Theodor Kallifatides
Viatge a la mare pàtria
Massa sovint ens limitem a tenir en compte i a llegir les literatures que tenim més a prop o les més reconegudes, deixant de banda les altres, com si no mereixessin el nostre interès. Com si gairebé no pagués la pena dedicar-hi la nostra atenció. Com si tot estigués ja descobert. Com si no convingués, almenys de tard en tard, aventurar-nos en noves terres incògnites. Aventurar-nos-hi amb els ulls i, encara més, amb els esperits ben esbatanats.
Mares i fills (Μητέρες και γιοι), de Theodor Kallifatides, publicat aquest mes d’octubre per Galaxia Gutenberg, en traducció de Montserrat Camps, és un una obra que ens convida a submergir-nos en un viatge de retorn a la pàtria. Que, convidant-nos-hi, ens recorda que, per més que el llenguatge, masculinitzat i fonamentat en el patriarcat, pretengui confondre’ns, allò que en seguim dient la pàtria és, sobretot, la màtria, aquell lloc on viu i ens ha fet viure la nostra mare.
Aquesta mare amb qui, en siguem o no conscients, ens uneix un lligam indestructible. Indestructible perquè, per més que nosaltres ens puguem proposar, en un (mal) moment o altre, de rompre’l, ella el mantindrà sempre. Per més que, com li succeeixi a l’autor, ens en separin milers de quilòmetres: “Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa quaranta-tres anys” (p. 7).
Després de tant de temps, i entenent que, a partir d’una certa edat —“Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos” (p. 8)— la vida no acostuma a donar segones oportunitats, torna a Atenes, “ara [que] hem envellit tots dos”, per “fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella” (Íd.). I fer-ho amb la màxima objectivitat i honestedat que sigui capaç, sabent en tot moment que “és possible que ella ho llegeixi” (Íd.).
La qual cosa pot portar que a les ja naturals dificultats de l’escriptura —“Com combatre el dimoni de l’escriptor que em vol prendre la feina de les mans? Que vol fer-se l’espavilat, riure-se’n, embellir-ho, o, al contrari, fer de la gallina un paó i del paó una gallina? Hi ha poca gent tan maldestra com els escriptors per descriure la realitat” (p. 9)— s’hi afegeixi, en primer lloc, la proximitat i, en segon, el temor de causar-li mal, de ferir-la.
Per aconseguir-ho, per evitar aquests perills, opta per deixar-se anar, per alliberar-se de qualsevol pla o plantejament previ i per anar anotant tot el que li va succeint en aquest seu viatge de retorn.
Tot el que li va succeint i, sobretot, tot el que li desvetlla el que li va succeint: tots els sentiments i pensaments que li provoca el seu retrobament amb la mare —i amb la màtria. Amb la màxima naturalitat i autenticitat: “Això és el que vull deixar darrere meu més que cap altra cosa: l’aroma d’una vida, aquella aroma que, encara que no sigui punyent, talla el temps com el ganivet talla una poma” (p. 15).
En acompanyar-lo, en convertir-nos en els lectors de les seves notes de viatge, ens anirem adonant (entre moltes altres coses, que ja descobrireu) que en retornar al lloc d’on som, o, com en el seu cas, d’on havia estat, el retrobarem però, per damunt de tot, ens retrobarem a nosaltres mateixos. Ens adonarem que si bé som fills del lloc, també el lloc és fill (o producte) nostre. Que els llocs ens fan (o ens han fet) com som, però que, alhora i a la inversa, també nosaltres fem (hem fet) ells llocs com són.
Perquè els lloc on vivim o on tornem no són tant llocs sinó els nostres llocs. Nostres perquè els veiem, i només els podem veure amb (i des de) els nostres ulls. Perquè no descrivim, no podem descriure, els llocs tal com són sinó tal com els veiem.
Per a Kallifatides, tornar a Atenes, tornar a Grècia és, per descomptat, tornar al seu lloc. A aquell lloc que fa quaranta-tres anys que va deixar al seu darrere, però, al mateix temps, refer-lo, recrear-lo (culturalment, literàriament). Un refer o recrear que tan sols és possible si es torna a viure el lloc, si es torna a trepitjar.
Trepitjar i, per sobre de tot, disposar de temps per pensar-hi. Per, des de l’alçada dels anys i de l’experiència vital, poder-ho convertir en reflexió artística: “He pogut escriure sempre en qualsevol circumstància i en qualsevol lloc, encara que amb els anys la facilitat ha minvat una mica. Però hi ha un lloc on no puc deixar d’escriure. És el balcó de la mare. Tinc la sensació que m’hi espera una història” (p. 63).
diumenge, 13 de desembre del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
