El temps revingut, Ramon Bosch
Per desgràcia, endinsar-se en un llibre de poesia és una plaent aventura literària que tan sols una minoria dels lectors tenim l’hàbit de practicar amb una certa assiduïtat. Una realitat desastrosa i lamentable, ja que el destí final d’una minoria dins d’una minoria —i, a hores d’ara, ningú no gosarà discutir que els lectors habituals som una evident minoria— és anar-se reduint més i més fins a desaparèixer engolida per la majoria (en general, adotzenada i gregària).
És possible, en realitat, més que probable, que aquesta situació es degui al caràcter quasi sacramental que, a poc a poc, ha anat associant-se a la poesia, com si només fos adreçada als iniciats, als que hi entenen, i vetada a la resta dels mortals. Una teoria, falsa, que parteix del principi, igualment erroni, que per apreciar la poesia cal entendre-la, en comptes de sentir-la, de deixar que una lectura, lenta i reposada permeti que es decanti dins nostre i, dins la cava de cada esperit particular, produeixi els seus fruits.
Amb el propòsit de trencar amb aquest prejudici tan infaust, em capbusso en El temps revingut, el poemari de Ramon Bosch publicat per Emboscall aquest setembre i em trobo, després d’un més que esclaridor pròleg de l’enyorat Eudald Puig, amb un llibre que ens parla del temps per parlar-nos, en realitat, del més important que tenim, de l’únic que podem dir, veritablement, que és nostre: la vida.
Ho evidencia, ja, el primer vers, que és, alhora, el pòrtic i la clau de volta indiscutible del poemari. En síntesi, en ell hi és (sense ésser-hi del tot, és clar) tot el que vindrà després: “Temps; / crematori inacabable / de / la vida / en la vida”. Perquè l’essència inabastable de la vida —els eterns «Qui som?», «D’on venim? », «On anem?» (que la poesia posterior a Friedrich Nietzsche ha convertit en un molt més inquisitiu i angoixant: «De veritat anem a algun lloc?»— és, sens cap mena de dubte, el que interessa, neguiteja i commou el poeta terrassenc, el que l’empeny a cercar una resposta en (i mitjançant) les paraules.
Una resposta, o, potser, múltiples respostes, que creu trobar precisament en el temps, en els anys, els mesos, els dies i fins i tot les hores que ens són donades per viure. Per dir-ho en mots de Miquel Martí i Pol, en “l’espai d’història / concreta que ens pertoca” a cadascú de nosaltres. Per a Bosch, la vida, si és que és alguna cosa —i aquest dubte d’ales negres sobrevola el poemari constantment: “les espatlles al no-res”; “la mà / que acarona l’aire”; “un rellotge que s’atura / clavat enlloc”; “al pou del temps”; “sepulcre de les hores”;— és exactament això: el temps, concret, tangible, efímer però intransferible, que tenim per viure.
I en tota la primera part del llibre —que l’autor assenyala en les seves “Quatre notes, orientatives, sobre El temps revingut” que arriba fins al poema 33, però que jo crec que acaba conceptualment al 26, amb un vers final que no pot ésser més definitiu i concloent: “La raó impossible”— assistirem a aquesta voluntat d’aferrar el temps (que és, ensems, la vida) que se’ns escola irremissiblement entre les nostres mans nues; d’aquest temps que —com emfatitza un dels versos de més clara ascendència ribiana, “A les estances on el temps no corre”— maldem, en debades, per mantenir,.
A partir de la segona part, netament diferenciada de la primera, l’autor, convençut, per més que sigui a contracor (“el llast del cor”), que el temps (“esquívol”) i la vida (“L’instant reconvertit en prou”) passaran ineluctablement, sense deixar, si hi ha sort, més que un rastre amb prou feines perceptible (“viure / ho és tot i no és res més”), cerca refugi en la natura. En una natura —tenyida amb un no-sé-què de divinal que convidaria a escriure-la en majúscules: Natura— on “el cor reposa”.
La Natura —de nou la realitat immediata, sensorialment accessible; en certa mesura (o, més aviat, en la mesura del possible), més enllà del dubte cartesià— li oferirà el seu darrer, últim, consol, el darrer port on arrecerar-se: “La terra, / em dóna l’únic amic: / la llum, / mentre l’ombra m’acompanya”.
Perquè potser els éssers humans no som ni podem ser (si més no, no podem tenir-ne la certesa, i menys encara menys, absoluta), però la natura sí és, sí existeix; i, per tant, si ens hi emmirallem, si ens hi identifiquem, si, fins i tot, ens fonem (i con-fonem), amb ella, som: “On no sóc jo, sinó l’aire que es respira”; “Sense no res, però aquí”.
En definitiva, un llibre de poemes que ens ofereix més preguntes que no pas respostes. Però, que no és un frau, la poesia que (pretén) brindar-nos respostes?, la que no és conscient que la seva màxima aspiració és ampliar-nos tant com pugui el ventall de preguntes possibles?
dissabte, 21 de novembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
