Consells als joves escriptors, Charles Baudelaire
El Segle XX comportà a la humanitat en cent anys més canvis transcendentals dels que s’havien produït en els cinc o sis mil anteriors. Transformacions que se succeïren amb una velocitat tal que fins i tot resultaren difícils d’assumir per la major part de la població. Un ritme accelerat de transformació que s’ha incrementat encara més en els deu anys que duem de segle XXI. Tant és així que ben segur que si traslladéssim un home de 1910 als nostres dies, es mostraria gairebé tan estupefacte com un de 1810 o de 1710.
Si els canvis foren inaudits en general —en alguns casos, fins a capgirar per concepte els principis que durant mil·lennis s’havien considerat immutables— no van ésser menys profunds en el camp de l’art. Les diverses disciplines artístiques esdevingueren les que palesaren amb major precisió la crisi social, cultural i filosòfica que caracteritzà el segle passat des de l’explosió de la Primera Guerra Mundial —anomenada en el seu moment la Gran Guerra. Fou l’art, sens dubte, el que millor sabé reflectir l’ensorrament de tots aquells principis i fonaments que fins aquell moment s’havien considerat inqüestionables.
Des de llavors, provar de definir que és l’art —i, per consegüent, que no és art— s’ha convertit en un repte de primera o primeríssima magnitud: en perdre’s el fonament darrer de totes les coses, aquella creença multisecular que tot era com havia d’ésser, que tot era com havia d’ésser i només podia ésser d’aquella manera, la humanitat se situà al caire de l’abisme. Descobrí, tot d’una, els perills i riscos de la llibertat, d’acarar tota sola l’existència, de dependre tan sols d’ella mateixa. L’existencialisme i l’angoixa kierkegardiana havien de sorgir necessàriament.
En literatura i, més en concret, en poesia, el temor a l’abisme, la responsabilitat individual d’acarar-se al no-res amb les mans buides, sense un fonament darrer que ens emparés, suposà l’anul·lació definitiva dels cànons i les definicions establertes. Calia establir, de bell nou, que era o podia ésser la poesia. Debolides les regles eternes la responsabilitat de decidir atuïa i paralitzava els creadors: era factible seguir fent poesia quan el món sencer s’ensulsiava? Les regles potser encarcaraven o limitaven la creació; la seva absència, acorava els esperits i sangglaçava les plomes…
Un ambient d’incertesa i de dubtes com aquest justificà amb escreix que Charles Baudelaire fes públic el seu parer sobre què era o no poesia i, per damunt de tot, quina era la funció que aquesta art elevada havia de complir en una societat tan canviant com la que li tocà viure. Reflexions que ens permet assaborir el recull Consells als Joves escriptors, traducció de Lluís Maria Todó, Columna Edicions, 1996. Des del seu privilegiat punt de vista, la poesia havia d’ésser, sobretot, art, creació espiritual.
Provar de sintetitzar, d’extractar o d’interpretar les seves idees suposa, com a mínim, una temeritat. Una gosadia que tan sols algú dotat d’una genialitat propera a la seva podria proposar-se. La resta dels mortals no podem fer més que recomanar-ne la lectura —la seva atenta lectura—, sobretot a tots aquells que pretenguin definir-se o que el defineixin com a poetes. No m’aventuraré a afirmar que es tracti d’una lectura imprescindible —en primer lloc, perquè sóc al·lèrgic als cànons; en segon, perquè abans de res caldria a la llista d’ineludibles la seva creació poètica— però no tinc cap dubte que comportarà una alegria i un enriquiment a qualsevol ànima sensible que senti interès per l’art de les paraules.
Em cal limitar-me, doncs, a oferir una modesta aproximació. Amb cap altre ànim, ho adverteixo d’entrada, que el purament orientatiu. Més que com a anàlisi, com a temptador tast que convidi a la seva lectura. Apunts presos a rajaploma sobre aquells trets que segons Baudelaire defineixen un concepte tan poc aprehensible com la poesia: filla de l’esperit, germana del treball, una de les arts més elevades però exigent com poques, aspiració humana vers una Bellesa superior, embriaguesa del cor, s’adreça al sentit de la bellesa i cap altre…
Per enllestir transcric una reflexió que no accepta sotmetre’s a la tirania de la síntesi:
«Existeix una altra heretgia… un error que té una vida més llarga, em refereixo a l’heretgia de l’ensenyament, que comprèn com a corol·laris inevitables les heretgies de la passió, la de la veritat i la de la moral. Molta gent es pensa que la finalitat de la poesia és un o altre ensenyament, que tan aviat ha de fortificar la consciència com perfeccionar els costums, o potser demostrar qualsevol cosa útil… La Poesia, per poc que hom vulgui davallar dins d’un mateix, interrogar la pròpia ànima, rememorar els propis records d’entusiasme, no té altra finalitat que Ella mateixa; no en pot tenir cap d’altra, i cap poema no serà més gran, més noble, més veritablement digne d’aquest nom, que aquell que hagi estat escrit únicament pel plaer d’escriure un poema.
»No vull pas dir que la poesia no ennobleixi els costums —vull que se’m comprengui bé—, que el seu resultat final no sigui el d’elevar els homes per damunt del nivell dels interessos vulgars; evidentment seria absurd. El que dic és que si el poeta ha perseguit una finalitat moral, ha disminuït la seva força poètica; i no seria pas imprudent apostar que la seva obra serà dolenta. La poesia, sota pena de mort o de decandiment, no pot assimilar-se a la ciència ni a la moral; no té com a objecte la Veritat, només es té per objecte Ella mateixa.»
diumenge, 16 de maig del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
