Una casa a Florència, W. Somerset Maugham
Si hi ha alguna maledicció bíblica que no hagi perdut ni perdrà mai la seva vigència és, sens dubte, la del paradís perdut: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front. Una maledicció que la immensa majoria dels mortals entenem de manera immediata perquè forma part de la nostra realitat quotidiana: viure sense treballar segueix essent una quimera tan sols a l’abast de quatre escollits.
És precisament per aquesta evidència que com a lectors ens sorprèn l’enorme quantitat de personatges que duen una vida regalada sense necessitat d’haver de guanyar-se el pa. Tota aquella llarga nòmina de protagonistes —el llistat seria interminable— que compten amb unes rendes mensuals àmplies que els permeten assaborir el seu temps lliure (que, en el seu cas, és tot el temps) al seu antull. Tots aquells i aquelles que no tenen res més a fer que no fer res.
El prototipus més clar és el de la novel·la victoriana anglesa, encapçalada per les germanes Brönte, i cultivada per tot un seguit de reconeguts escriptors: Anthony Trollope, George Eliot, George Meredith, Elizabeth Gaskell, Wilkie Collins… Una novel·la burgesa i aburgesada, amb aires aristocràtics decadents i enterbolits, caracteritzada pel dolcce far niente, per una existència adotzenada i sense sentit, com un simple anar fent.
Un univers —en realitat, un microunivers, car malgrat la seva pràctica omnipresència en la literatura del segle XIX, no representava més que un tant per cent insignificant de la població—, un ambient, un mileu, que serà també l’eix central d’altres literatures, però sobretot de la russa. Les grans novel·les de Turguénev, de Tolstoi, de Gógol i de Dostoievski resultarien irreconeixibles si hi eliminéssim la increïble proliferació de Prínceps, Princeses, Comtes, Comtesses, Ducs i Duquesses que les poblen.
Raó que explica, per altra banda, la creació d’un dels grans caràcters russos per excel·lència, l’Oblòmov de Gontxarov: el prototipus de l’home passiu, superflu, incapaç i inútil, que ni tan sols és capaç de deixar el seu llit o sortir de la seva cambra . El paradigma perfecte d’una aristocràcia envilida i mesquina, hipertrofiada, convertida en una càrrega feixuga i aberrant. Una aristocràcia, caduca, grossera i despòtica que, per asfixia, acabaria propiciant la revolució.
Una casa a Florència
Precisament és aquest oblomovisme el que més sobta d’Una casa a Florència (Up at the Villa), de W. Somerset Maugham, traducció de Julià de Jòdar, Edicions Viena, 2010. Una novel·la que, malgrat haver estat escrita el 1942, permet que pugem considerar el seu autor com un dels darrers —si no el darrer— epígons de la literatura victoriana.
El que justifica, dóna sentit i motiva l’argument de l’obra és la condició de desvagada de Mary Panton, la seva jove i malenconiosa protagonista. Serà l’ensopiment permanent que li causa l’eterna i immutable monotonia on viu immersa —el seu desassossec existencial, per dir-ho en termes pessoians— el que l’abocarà a cometre el més gran error de la seva vida.
Un error irremeiable que, malgrat les tràgiques conseqüències que comporta per a un innocent, li suposarà a la bella i melangiosa Mary la possibilitat de sentir-se viure, d’alliberar-se, per més que sigui de manera violenta i irredimible, d’aquella hipocondria atuïdora, d’aquell spleen invencible que convertia la seva existència en una constant hipocondria sense sentit.
Segurament és aquesta sensació d’esclat, de moment culminant el que li atorga la seva força a Una casa a Florència: tot d’una, per una decisió —o més aviat un acte, impulsiu, irracional i irreflexiu— la seva vida sofrirà un tomb complet. De la nit al dia —el terme no podria ésser més escaient— la paradisíaca casa de Florència, la mansió d’amunt, esdevindrà un infern, un infern embogit i enfollidor, una accelerada caiguda, que situarà a la seva ingènua i inexperta protagonista al caire de l’abisme.
Pols narratiu
I és en aquest punt quan Maugham sap prendre amb fermesa i seguretat el pols narratiu: el ritme es capgira, abandonant la serenor i la llangor, la pràctica congelació de l’instant, per llançar-nos al més dramàtic, irrefrenable i indeturable frenesí. Tot d’una la novel·la, que avançava al pas, mig condormida, sestejant, pren un galop desbocat, es precipita en una cursa indeturable vers la fatalitat.
Tant que des d’aquell moment som incapaços de deixar l’obra, la necessitat de saber com es podrà solucionar el conflicte ens manté la vista fixada a les seves pàgines, enlluernats i paralitzats per la seva intriga. Ens hi submergim amb febricitant interès, compartint amb intensitat el creixent i insofrible patiment de la protagonista.
Cal reconèixer que Una casa a Florència no és pas la millor obra del seu autor —honor que probablement es disputarien De la servitud humana, Els mars del sud, The razor’s edge i Rain— però si és apassionant, entretinguda i llegidora. Una novel·la que, malgrat la seva brevetat, ens du a interrogar-nos sobre qüestions de gran pregonesa, com ara la delicadíssima fragilitat de la vida humana.
Fragilitat
Fragilitat tan física com, sobretot, emocional. Ens planteja com n’arriba a ésser de senzill, en un sol instant, fugaç i inadvertit, de passar de la felicitat a la desgràcia, de la comèdia a la tragèdia. La consciència que vivim eternament al fil de l’abisme. D’un abisme permanent on podem caure amb facilitat, quan els extrems es toquen.
Una obra més que adient per a llegir un diumenge a la tarda, en acabat de dinar, arrecerats al costat de la llar del foc. En alguns aspectes, recorda el millor Simenon, aquell geni capaç de convertir una novel·la policíaca aparentment trivial en el més acurat i aprofundit estudi sociològic, no tan sols de la societat sinó, sobretot de la xarxa d’individus que, tot entrellaçant-se, la teixeixen.
Conte de fades
Per altra banda, i per més paradoxal o incompatible que pugui semblar, aquesta obra també té un cert to de rondalla o conte de fades i princeses. Això sí, d’un conte de fades invertit. Tant és així que Maugham fins i tot se serveix, ja sigui de manera voluntària o inconscient, d’una nota típica d’aquest tipus de narracions: el de l’arribada del moment prohibit. Si en el cas de la Ventafocs és la mitjanit, en el de la nostra protagonista, la matinada: «De cop va cantar un gall. El so va trencar el silenci de la matinada amb tanta estridència que Mary es va sobresaltar i va separar la mà del noi.» (pàg. 61).
La intervenció sobtada d’un element exterior —artificial en el cas de la Ventafocs, natural, en el de Mary— que comporta el canvi, la fi del que hi havia. Amb la diferència, és clar, que a una les campanades li permetran seguir el seu somni, mentre que a l’altra la farà caure al més terrible i inesperat dels malsons.
Dues situacions asimètriques — l’una la durà de l’infern al paradís; l’altra, del paradís a l’infern— però ambdós amb un idèntic efecte generatiu, genèsic, d’una situació nova que les acompanyarà per sempre més. Una metamorfosi total i absoluta i, sobretot, impossible de purgar.
Una metamorfosi que convertirà l’angelical protagonista —extremament bella i curulla de bondat: la filla que tots els pares voldrien tenir; la nora que tots els sogres desitjarien— en un malaurat dimoni que causa la perdició involuntària d’un innocent. I la causa precisament quan es produeix l’encontre casual, però sempre catastròfic de dos mons contraposats, que, com els pols d’un imant, es repel·leixen mútuament: el del seu, burgés i autosatisfet, i el de l’altre, empobrit i miserable. L’encontre, o més aviat col·lisió, entre el mon de dalt i el món de baix.
Up at the Villa
Una raó que converteix el títol original —Up at the Villa— no tan sols en el més escaient, sinó quasi en imprescindible: el conflicte i la tragèdia es produeixen perquè Mary Panton (com a prototipus no tan sols d’una classe, sinó també de tot un món en evident dissolució) esta avesada a mirar-s’ho tot des d’amunt, des de la seva perspectiva elevada. Des del capdamunt d’aquesta vil·la on tot resulta tan senzill i tan còmode. Una vil·la no tan sols real, sinó sobretot metafòrica, aïllada de tot el que se situa per sota seu. Una vil·la elevada que confon la prepotència amb la caritat; l’amor al proïsme, amb el desig.
Una consideració que ens du a no entendre gaire el motiu pel qual l’editor ha cregut convenient canviar-li el títol a la novel·la, en la seva traducció catalana… Potser Una casa a Florència comporti unes connotacions líriques que mai no podria comportar una traducció més precisa d’Up at the Villa, molt més asèptica, però ben segur que és més rellevant que la Casa es trobi al “capdamunt” que no pas “a Florència”.
Acabarem amb la transcripció d’unes paraules de Rowley Flint, que no podrien descriure amb major exactitud el món d’amunt:
«(…) Vaig tenir la sort d’heretar una renda que m’estalviava haver-me de guanyar la vida. ¿Creus que m’hauria d’haver buscat una feina que li tragués el pa de la boca a un pobre diable que el necessités? Pel que intueixo, només disposo d’aquesta vida, que m’agrada moltíssim. Tinc la sort de poder viure per viure. Estaria boig si no aprofités al màxim les meves oportunitats. M’agraden les dones, i encara que sembli mentida jo els agrado a elles. Sóc jove i sé que la joventut no és per sempre. ¿Per què no hauria de passar-m’ho tan bé com pugui mentre en tingui l’ocasió?»
Una casa a Florència, traducció de Julià de Jòdar, pàg. 41
dissabte, 26 de febrer del mmxi
© Xavier Serrahima 2011
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
