Literatura, estética y nihilismo, Hans Blumenberg
Reflexions sobre literatura
Com més s’amplia el camp dels coneixements, i a mesura que les ciències es van fent més i més específiques i els especialistes es centren en una petita, a vegades, petitíssima, branca del saber, sembla que oblidem com n’arriben a estar d’interelacionades, totes; i no sols les ciències, sinó totes les activitats i disciplines, científiques i artístiques, creatives, en definitiva, de l’home.
Per fortuna, els grans pensadors no tenen aquest mal costum de separar les disciplines i, encara menys, de convertir-les en estanques, en aïllades. Per això, si hom vol conèixer, amb la profunditat que es mereix, el pensament de Nietzsche, cal no només llegir les seves obres, estrictament, filosòfiques, sinó, també, les primerenques filològiques i les seves poesies, això com, si és possible, la música que va compondre.
Per això, no ens ha de sorprendre gens, i ho hem d’agrair molt, que un intel·lectual tan interessant —i, malauradament, poc conegut, sobretot en llengua catalana— com Hans Blumenberg dediqués a la literatura alguns dels seus assaigs o conferències. Una editorial tan imprescindible com Trotta ens ofereix, de la mà de diversos traductors, Literatura, estética y nihilismo, maig del 2016, nou assaigs, “de marcado carácter filosófico” (pàg. 9), sobre belles lletres que posen de manifest no només que aquells que reflexionen amb intensitat arriben més enllà que els que no ho fan, sinó que, alhora hi veuen més, millor i més clar.
Ja des del primer escrit, la conferència “El problema del nihilismo en la literatura alemana contemporánea”, deixa ben patent l’abast de les seves reflexions, concepcions i consideracions, que tenen com a objectiu prioritari aprehendre la realitat —“es «real» aquello que da lugar, según condiciones definidas, conocidas y establecidas por el hombre, a fenómenos previsibles regulados por leyes concretas” (pàg. 26)— i analitzar-la, acostar-se tant com es factible al seu coneixement.
I per assolir-ho parteix d’una idea —que, malament m’està dir-ho, comparteixo plenament— bàsica: si es vol conèixer, de la manera més directa i diàfana, autèntica la realitat d’un lloc i un moment concret, res millor que recórrer a l’art que s’hi feia i, encara amb major raó, a la literatura, ja que potser no és, del tot (o, per expressar-ho amb major precisió, només, car sinó no seria literatura ni creació artística) “un mirall que hom passeja al llarg d’un camí”, segons la citació que Stendhal atribueix a Saint-Real, però si que ens ofereix una imatge molt i molt precisa de la societat d’una època, una imatge més rica que la d’altres arts, en tant en quant és una imatge en moviment,una imatge amb vida.
I per entendre el món del seu temps, caracteritzat segons ell per l’herència del nihilisme, l’estudi i el coneixement “[d]el arte y la poesía modernos ofrecen los puntos de partida más adecuados; pues pocas veces han dejado de anticiparse ampliamente a los análisis filosóficos y hecho visibles fenómenos y problemas luego gradualmente alcanzados por el pensamiento” (pàg. 27). Un punt de partença que permetrà a la filosofia dur a terme “la tarea inmanente del trabajo filosófico […]: la permanente oposición contra aquello que es evidente por sí mismo, que además traspasa, es más, constituye la base de nuestra vida y reflexión” (pàg. 34).
I és per això, perquè l’art i la literatura esdevenen el millor testimoni del seu temps —si vols entendre, de veritat, una època (i viure-la o reviure-la mentre ho fas), res més adient que llegir els llibres que s’hi escrivien—, precisament, que Blumenberg ressegueix, relaciona i reflexiona, amb una capacitat d’anàlisi que va molt més enllà del que és pròpiament literari, les obres d’algun dels més grans escriptors del segle passat, Kafka, Waugh, Hemingway, Eliot i Faulkner, per poder pensar, repensar i reflexionar-ho tot.
Perquè el que il·lustra, per damunt de tot, aquest recull de proses del filòsof nascut a Lübeck, heterogènies en quant a la seva concepció, però homogènies en quant a la seva intenció i voluntat, al seu ésser-en-el-món, a la seva Weltanschauung o concepció del món, és la congènita, incessant i gairebé il·limitada facultat que posseeixen els filòsofs no només per posar-ho tot en qüestió, per trobar la raó primera o generatiu de les coses, sinó per esprémer al màxim possible qualsevol creació, sigui natural, sigui humana, a fi d’extreure’n la seva essència, per extreure’n tot el que se’n pugui extreure, per dur a la seva màxima expressió allò que, segons afirmava Aristòtil, ens fa humans: sentir i pensar.
Si, a més a més, això ens permet comptar amb una altra —i alta— visió sobre el món de l’art i de la literatura, amb una aportació tan assenyalada i reflexionada com la de Hans Blumenberg, que ens ajuda a desentranyar tot un seguit de consideracions, que desconeixíem i que amplien i milloren la visió que en teníem, sobre alguns dels grans escriptors del segle XX, l’únic que podem esperar és que Trotta no defalleixi en la seva voluntat de brindar-nos obres d’un tal mèrit, i animar a les editorials en llengua catalana a apostar, en la mesura de les seves possibilitats —que sé situen, per raons tan òbvies que fóra absurd esmentar, a anys llum de les en llengua castellana—, també, per obres de pensament, com ja fan algunes amb tant bon criteri.
I demanar al mateix temps, és clar, als lectors catalans (i, molt especialment a les biblioteques públiques) que, quan les publiquen —perquè, com ja vam veure i anirem veient, en publiquen, i de gran valor i consistència—, els facin costat, les comprin i les llegeixin: si els números els quadren, ben segur que tots plegats hi sortirem guanyant.
dissabte, 23 de juliol del mmxvi
Publicat a Naciódigital, el 27 de juliol del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
