La tardor em sobta, Francesc Parcerisas
Petites (grans) ombres de llum
Comentava, en la meva darrera anàlisi literària, dedicada al llibre, tan recomanable Els dies sense fi, de Jaume Benevente, que creia que tenia una certa afinitat amb una altra obra, també recomanable, de Francesc Parcerisas, publicada fa quatre anys: Un estiu, i amb el seu volum que ha arribat a les llibreries no fa pas gaire, La tardor em sobta, Quaderns Crema, 2022, que tot just havia fullejat, amb aquella emoció incontenible de les obres que entren a casa, que has de deixar per a un altre moment, però que, malgrat les urgències del moment, fretures per llegir.
L’afinitat, el punt de connexió, allò que em va relacionar-los és, sens dubte, la sensació de tardor de la vida que transmeten. Sensació que, en el llibre del poeta i traductor barceloní el mateix títol deixa en evidència: aquesta tardor de la vida que el sobta i que, per tant, en sobtar-li, no pot sinó acabar-se convertint en literatura. Per dir-ho amb major precisió, en l’exploració íntima que tan sols es pot dur a terme —més exactament, intentar dur a terme— mitjançant la literatura, mitjançant la creació literària.
Una exploració d’aquest moment de l’existència, d’aquest darrer terç de la vida, que, tot i que sempre comporta una mirada enrere, un clar component retrospectiu, es pot dur a terme, literàriament, de moltes maneres.
(Una exploració literària, permeteu-me que ho digui entre parèntesis, que ha de ser, per força, també incompleta, també fragmentària. També producte de la selecció del que decidim —més aviat, del que la inspiració o la força de l’impuls inconscient ens fa decidir— incloure o no en el que escrivim.)
Recull de fragments
El tipus d’exploració escollida en aquest cas no és —no em pot semblar— més adient: el recull de fragments. De bona part d’aquells apunts que ha anat prenent al llarg de la vida. Petits, insignificants fragments que, per ells sols potser no tenen, no poden tenir, una entitat suficient, però que aplegats, llegits els uns rere els altres, sí que la tenen, sí que l’acaben tenint.
Traços que, aplegats en un mateix quadre o marc, acaben dibuixant una imatge. Una imatge, si ho volem, no del tot definida, però sí prou exacte, prou aclaridora. Una imatge d’una vida, la seva, que poden anar reconstruint, com aquell qui reconstrueix un trencaclosques.
Amb el gran avantatge, però, que en els trencaclosques convencionals la imatge final sempre és la mateixa, atès que ja està definida des de bon començament, mentre que, en una recomposició fragmentària feta a posteriori a l’atzar, la imatge final depèn tant de qui ha escollit els fragments (les peces del trencaclosques) com de qui els llegeix (de qui decideix unir-les d’una o altra manera).
Una obra major en to menor
Crec que és per això que el que, en principi, hauria de ser una obra menor —si ho volem dir en d’altres termes, potser més precisos, una obra transició o de traspàs entre una obra gran i una altra— no ho és pas; no ho és gens.
No ho és —no ho serà, si els lectors entenen el que tenen entre mans— perquè submergir-nos-hi ens permet adonar-nos del que hauria de ser obvi però no ho és gens, ens permet tenir present que Saint-Exupéry l’encertava del tot, en dir, al seu esplèndid Petit príncep, que l’essencial és invisible als ulls: “L’arbre shu […] no «serveix» per a res […]; és, doncs, un arbre inútil, però el seu més gran avantatge —la seva utilitat— és, justament, la bella i acollidora ombra que ofereix graciosament als vianants”, (p. 135).
Que, en general, no són tant els grans esdeveniments, les grans coses, les que acaben composant les nostres vides, les que acaben fent-les com són —i, per tant, les que acaben fent-nos com som— sinó les petites. Totes aquelles que, sense que en siguem conscients, van deixant-nos senyals, van fent-nos canviar, unça a unça, bri a bri: “Papers, fragments, engrunes… com a testimoni no sé gaire bé de què, potser d’una vida o d’un temps que em cal inventar mentre escric”, (p. 109); “aquesta és la funció d’aplegar els fragments, les engrunes: davant d’una compleció que és problemàtica, les parts ens ofereixen una fantasia de totalitat; ens brinden el conjunt”, (p. 113).
Les coses al seu lloc
Una idea o consciència, aquesta, que segurament no ens arriba fins que ens anem fent grans, fins que els anys van llaurant-nos —“Sé que m’ha arribat el moment, que acabo d’entrar en els dominis de la gran nèmesi, que m’aniré allunyant de la vida i del record”, (p. 153)— i van posant, poc a poc, amb una paciència infinita, les coses al seu lloc.
Sobretot, aquelles coses que no és que, fins llavors, no sabéssim què existien, sinó que poguessin tenir lloc, a la nostra vida. O, més exactament, que n’haguessin tingut i que ens haguessin marcat tant, que ens haguessin deixat tanta empremta.
Ho expressa, amb molt d’encert, a la seva introducció: “La importància de les restes, com de les deixalles d’una llar, és que permeten reconstruir imaginativament la part del tot a la qual en algun moment van pertànyer. Ara bé, com que aquest tot ha desaparegut, o ha cobrat una entitat independent […] els fragments, les deixalles, no són gaire més que les petites molles que el nen perdut al bosc haurà de mirar de resseguir abans no se les mengin els ocells: una línia tènue que apunta cap a la sortida del bosc”, (p. 7).
Treure de l’ombra
Tot i que, probablement, més que no pas “apuntar” o dirigir-nos cap a “la sortida del bosc”, aquests fragments o restes, ates petites molles o engrunes, el que ens permeten és que tinguem consciència del bosc; que tornem a endinsar-nos, amb una nova mirada —amb una mirada que es fixa, precisament, en tot allò que no miràvem, en tot allò que, per (teòricament) insignificant, deixàvem de banda; no teníem ni consciència que existia— en el bosc de la nostra vida.
D’aquella part del bosc de la nostra vida que havia quedat a l’ombra, desada als calaixos incerts de la memòria, que tan sols si, com a l’autor, “aquell plaer distant de poder escriure quatre sensacions encara [ens] esperona”, (p. 17), podrem recuperar.
Podrem recuperar, i, per tant, dur a la llum, quan ens adonem que ens cal superar el temor, tan legítim, tan racional que “aquestes banalitats no interessin a ningú”, i prenguem consciència que “la vida és feta (tota ella n’és plena!) d’aquestes banalitats intranscendents que ens fan ser qui som, com som”, (Íd.).
Quan prenguem consciència que és en “les golfes polsoses [dels records] on, sense adonar-nos-en, atresorem bona part de tot allò que hem viscut”, (p. 23). O el que és el mateix, que pot resultar-nos d’allò més beneficiós tractar de recuperar alguns dels fragments dispersos de la nostra vida, “aquest devessall d’engrunes que vull veure si acaben sedimentant”, (p. 46).
Altres camins
Perquè, per fer camí, el primer que ens cal és la primera passa. Fins i tot per iniciar el camí que no sabíem que havíem d’iniciar. Aquell camí que ens retorna, per una altra sender, al bosc de la nostra vida. Perquè, “en aplegar aquests materials, em veig obligat a introduir un cert ordre allà on no n’hi havia, a buscar una seqüència de llums i d’ombres”, (p. 54, el subratllat és meu).
Perquè només iniciant el camí, i encara més si mentre el fem ens fixem en les petites coses, en les petites (tan) grans coses, que durant d’altres passejades ens havien passat del tot desapercebudes, anirem fen noves descobertes.
Perquè, “és molt probable que aquest sigui el sentit més general de l’existència: sempre anem a les fosques i, de tant en tant, una petita llambregada ens permet creure que podem arribar a «saber» alguna cosa, que hem entrevist les essències de les coses del món sensible”, (Íd.).
En definitiva, trobo que La tardor em sobta és un llibre que “un cop llegit” no convé que “desem al prestatge perquè […] [ens] caldrà rellegir-lo o consultar-lo en […] [d’]altre[s] moment[s]”, (p. 181).
dimarts, 20 de setembre del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
