La meva família i altres animals, Gerard Durell
Fauna animal i humana
Estem, per desgràcia, tan i tan (mal)acostumats a l’humor vulgar (i vulgaritzant) de Polònia i dels seus programes satèl·lits, que amb prou feines estimulen —o, més aviat, desestimulen o anestesien— una part ínfima del nostre enginy o intel·ligència, que potser ja no estem en disposició d’adonar-nos que l’humor és una altra cosa, que l’humor és un dels més grans presents, una de les meravelles més sublims de la humanitat. I, encara més, en temps de crisi com l’actual, en que tant ens convé riure, per defugir una pandèmia que ho tenyeix tot de gris —quan no de negre.
Poder llegir, de nou, La meva família i altres animals (My Family and other Animals), de Gerard Durell, traducció de Pep Julià, Editorial Empúries, Barcelona, juny del 2021, és, sens dubte, un luxe del que no ens podem permetre de prescindir de cap manera, és un plaer que ens hem d’afanyar a aprofitar. Un plaer que combina coneixement, aventures i humor, que ens rescabala de tanta misèria i vulgaritat (induïda).
Tan aviat com ens endinsem ens robarà el cor i ja no voldrem deixar-lo.
Ho farà ja a partir del moment que albirem per primera vegada l’illa grega de Corfú, la gran, indiscutible protagonista, junt amb la seva família, de l’obra, la que li serveix de marc i d’escenari (o, més aviat, de pista de circ): “Viure a Corfú semblava viure a l’escenari d’una òpera còmica d’allò més extravagant i bufonesca” (p. 13); “Aleshores, jo ja hi estava acostumat, a la idea curiosa dels camperols que tots els anglesos érem lords” (p. 53); “aquí a Corfú mai ningú no fa res com cal. Tots comencen amb les… hem… les millors intencions, però sembla sempre que alguna cosa no va a l’hora” (p. 148).
I, sobretot, des del “Discurs de la defensa” que l’encapçala, on l’autor ens presenta, amb la seva ironia marca de la casa, l’altre colossal protagonista de la novel·la: la seva (del tot) estrafolària família: “De primer m’havia proposat escriure un estudi […] sobre la història natural de l’illa, però vaig cometre un greu error: ja a les primeres pàgines del llibre van aparèixer els meus familiars. Tots solets van emparar-se del paper, s’hi van repapar ben repapats i van convidar diversos amics perquè hi compartissin els capítols” (p. 11).
No ho voldrem, i si per algun atzar ho volguéssim, les rialles contínues que ens provoca ens ho impedirà. Dic, expressament i explícitament, rialles i no pas somriures o riures, perquè si entrar en contacte amb aquesta illa grega situada davant de la costa d’Albània i dels seus habitants implica entrar en un altre món, en un món nou que es regeix per les seves pròpies regles, fer la coneixença de la família durrelliana implica no ja començar a riure com si haguéssim perdut el senderi sinó, en la majoria dels casos, que ens esclatin, incontenibles, les rialles.
Pel que fa a l’illa, en tindrem prou amb l’aparició d’un dels protagonistes de l’obra, l’Spiro, per quedar captivats per aquest lloc del món que sembla tan i tan fora del món, aquest lloc on tot és possible, en realitat on l’impossible es fa possible, on el surrealisme és el pa nostre de cada dia. En aquest món de les meravelles insospitat on l’Alícia lewiscarroliana s’hi sentiria com a casa. On la irrealitart és, quotidianament, la més real de les realitats.
L’aparició de l’Spiro no pot ésser més operística: “per sobre del terrible aldarull va retronar amb força una veu greu i vibrant, un bram imposant, la mena de veu que li faries a un volcà. / —Ei! —va bramar la veu—, par que no trian algú ca sàpiga parlar al seu idiomas?” (p. 31). Una aparició impactant que el situa, amb una força arrabassadora, tot d’una, al bell mig de l’escenari.
En una posició central que, malgrat la ferotge competència que li anirà sorgint —els personatges que li aniran fent companyia són a quin més extravagant i excèntric, sobretot quan es tracta dels amics del Larry, el germà gran del Gerald, futur autor d’El quartet d’Alexandria— ja no abandonarà mai. Fins a un tal punt que, si La meva família i altres animals fou una obra de teatre (o un serial de televisió, que és en el que finalment s’ha convertit, en The Durrells), cada vegada que entrés de nou en escena, seria rebut amb fervorosos aplaudiments.
És el que en cinema en diríem un robaescenes: per més que estigui envoltat per les quatre bandes dels sonats més sonats de la literatura de tots els temps, per més que resulti (molt) difícil de creure que hi pugui haver algú més atraient que la família Durrell, hereva directa de Tristram Shandy i de Samuel Picwick, quan apareix el que “al cap d’una setmana va esdevenir guia, filòsof i amic” (p. 38), aquell que “es va integrar tant a la família que no va quedar a penes res que féssim, o que planegéssim fer, que ell no hi fos implicat d’alguna o altra manera” (Íd.), és com si tots els altres s’esvaeixin o, almenys, es desdibuixessin.
La qual cosa és dir no ja molt, sinó moltíssim, atès que si per alguna cosa es caracteritza aquesta obra és per la presència incessant de personatges més i més extravagants, excèntrics i insòlits, per allò que, sense cap exageració, podríem definir com la fauna humana més extraordinària i impensable que mai s’hagi pogut reunir en un sol llibre.
Una fauna humana que el gran naturalista que fou en Gerald Durrell —si, per als que tenim, si fa no fa, una cinquantena d’anys, Félix Rodríguez de la Fuente va ésser el primer que ens va ensenyar a estimar i a respectar el món natural i els animals, per als anglesos de qualsevol generació, el petit dels Durrell va ésser el seu mestre en aquest noble art de la preservació ecològica— retrata amb la mateixa destresa i estimació que la resta d’espècies animals de l’illa.
Una illa, la de Corfú, que, després d’haver llegit aquesta tan aconsellable novel·la, aquest regal que —tot i que en alguna ocasió s’atura, més del compte i massa prolixament, en la descripció dels animals que estudiava i recollia el seu autor— ens pot ajudar a endolcir un estiu de nou diferent, mai més no oblidarem. Una illa que, ben segur, tots aquells a qui els agradi viatjar, apuntaran amb lletres majúscules a les seves agendes, per passar-hi uns dies de vacances, tan aviat com la maledicció de la Covid en permeti tornar a la tan necessària (nova) normalitat.
Mentre no sigui possible, amics lectors i amigues lectores, no ho podeu més fàcil. Us hi podeu traslladar per quatre cèntims, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc: obrint al llibre i llegint-lo.
dissabte, 3 de juliol del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
