L’infern (no sempre) són els altres
Escriure una novel·la epistolar suposa per a qualsevol autor exigir-se un esforç suplementari, ja que implica una tasca molt àrdua aconseguir, al mateix temps, explicar allò que es vol explicar i fer-ho mitjançant cartes que semblin versemblants, que no facin la impressió d’estar forçades o adaptades a les necessitats narratives de la trama. Segurament és per això que no són gaires els escriptors que acceptin el repte d’enfrontar-s’hi.
Amb El diable i l’home just, Galaxia Gutenberg, octubre del 2014, Jordi Coca no tan sols l’accepta, sinó que se’n surt amb una bona nota, amb la història de Víctor Marçal-Büngeler, un home d’edat avançada que veu com tot el món que ha anat bastint al llarg de la seva vida se li va enfonsant més i més sota els peus, irremissiblement, sense que entengui ben bé per quina raó i creient que ja no està a les seves mans fer res per evitar-ho.
Clos en un refugi vora la mar, en l’únic lloc que pot sentir-se un xic segur i provar de fer un inventari retrospectiu de la seva existència, anirà adreçant tot un seguit de cartes amargues i plenes de ressentiments —“empestat d’aquest verí que t’escupo” (pàg. 16)— a algunes de les persones que han ocupat un lloc de privilegi en la seva existència: la seva dona, un professor que anys abans li havia ofert fer unes classes a la seva universitat i a amics d’antany.
A poc a poc, amb un estil que té molt de musical, d’harmònic, de ritornello, de notes o acords que es van repetint i ampliant, agafant volada, que reconeixerem de seguida si estem una mica atents, anirà desvetllant-nos les raons, i sobretot, les desraons, que l’han dut on és, a convertir-se en un home més abandonat —“reclòs en aquesta platja immensa i escandalosament buida” (pàg. 16)— que solitari que, incapaç de reconèixer i acceptar els seus errors —“no t’escapis del que al capdavall ens fa humans: l’ètica i la responsabilitat” (pàg. 58)—, prefereix culpar els altres de l’infern en què s’ha transformat la seva existència: “m’erigeixo en aquell que no accepta la culpa ni vol callar” (pàg. 68).
I per això sent la necessitat d’escriure tot un seguit de cartes, per bussejar en la mar tèrbola del seu passat, d’aquell temps que ara veu com idíl·lic, quan estava convençut que tot anava com havia d’anar, quan la família, i sobretot els seus fills, eren el bastió no tan sols de la seva personalitat, sinó de la seva fermesa, del lloc que ocupava —o, més aviat, creia ocupar— al món, aquell temps enyorat “[d’]abans que es desencadenés el mal” (pàg. 53).
Missives que en algun cas, com el de la seva dona, no sap ben bé on enviar-les, que no té cap certesa que ningú rebrà, que no obtenen mai resposta —“l’infern d’escriure cartes que ningú no em respon” (pàg. 97)—, però que, en realitat, en tingui o no consciència, no s’adrecen tant als seus teòrics destinataris, sinó a ell mateix; amb elles, més que comunicar o procurar explicar el que sent als altres, el que duu a terme és una mena de “confessió laica” (pàg. 36) que li serveix per anar-se entenent progressivament millor, per anar prenent consciència que el mal no acostuma a provenir de l’exterior ni és aliè als nostres actes i les nostres decisions: “tots tendim a creure que ens mereixem el que tenim i que el mal ens arriba injustament” (pàg. 216).
En aquest sentit és ben patent la influència del Faust de Goethe, dels Germans Karamàzov de Dostoievski —“Si Déu no existeix, tot està permès”—, però també del Doctor Faustus de Thomas Mann, per la qual cosa no ens estranyaria gens que fos el personatge de l’escriptor català i no pas uns dels de l’alemany el que comentés: “La llibertat és una cosa molt gran, la creació prèvia de la creació i allò que impedí a Déu d’immunitzar-nos sobre el pecat”
En definitiva, ens trobem amb una obra d’una gran ambició intel·lectual i filosòfica, pulcrament ben escrita i mil·limètricament estructurada, que ens planteja algun dels grans temes cabdals de tots els temps —la culpa, la llibertat, la responsabilitat individual davant del mal—, que ens ofereix una perspectiva nova del diable (que no desvetllaré) i que ens obre la ment, a fi que, una vegada definides les preguntes, cadascú de nosaltres provi de trobar les seves, sempre fal·libles, respostes.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de desembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
