Viatges per l’Scriptorium, Paul Auster
Des de fa uns quants anys, sóc un lector voraç de les obres de Paul Auster. Un dels escollits autors contemporanis que mereix una atenció continuada i que va guanyant-se, obra rere obra un reconeixement de primera magnitud. Per damunt de tot, el que més m’abelleix d’ell és el món literari que ha estat capaç d’anar bastint. Un món propi, inconfusible, que va ampliant-se llibre darrera llibre.
A inicis d’any vaig llegir Bogeries de Brooklyn el que, si no m’erro, és la seva última novel·la. Em va semblar extraordinari. Un dels millors llibres que he tingut el plaer de degustar des de fa temps.
Per aquest motiu, vaig escollir un volum seu de la biblioteca de l’Escala: Viatges per l’Scriptorium (Travels in the Scriptorium), Edicions 62, 2007, amb traducció d’Albert Nolla. Segons algun dels seus crítics una de les seves obres majors. Segons el meu humil parer, ho és més en la intenció no que no pas en el resultat obtingut. I ho és, sobretot, precisament pel fet de voler ésser massa pretensiós. La seva voluntat de fer un llibre gran l’ofega. O, per a dir-ho amb més precisió, ofega o nega a tots dos, al llibre i a l’autor.
Des del meu punt de vista, les grans obres de la literatura —de l’art i de la cultura en general— sorgeixen per generació espontània i sense proposar-s’ho expressament. Es van fent poc a poc, sense presses, a mesura que l’autor van fent camí. I maduren amb ell, tot d’una, sense proposar-s’ho.
Pensem en l’exemple del magistral Dostoievski. Es va passar els darrers anys de la seva vida proposant-se fermament escriure una obra major de la literatura russa, a l’alçada de les de Puskhin o Tolstoi. Incapaç d’emprendre-la, la va anar ajornant, una vegada rere l’altra, limitant-se a anar acumulant notes i més notes per a aquesta novel·la sublim que tenia en projecte. Per aquella obra que havia d’eclipsar amb la seva genial resplendor tot el que havia fet abans.
Mentre,engavanyat pels deutes, es limitava a escriure’n d’altres, algunes d’encàrrec, per a no morir-se de fam. Obres que considerava menors, tempteigs de la que havia d’arribar. Tan menors com Crim i càstig, L’idiota o Els germans Karamazov… Obres que el van situar —i l’hi mantenen, encara— almenys al mateix nivell de l’autor, que ell considerava inabastable, de Guerra i pau!
No només, doncs, al cimal de la literatura russa, sinó de la literatura mundial de tots els temps. Pel meu gust, el més gran entre els grans…
Potser per això, el llibre d’Auster m’ha decebut força. No n’hi ha prou amb seguir l’estela de Kafka, situar un personatge pràcticament innominat tancat entre les quatre parets d’una cambra i submergir-lo en la literatura dins la literatura per a confegir una obra mestra, una obra major… Ni molt menys!
Per a començar, el que cal, potser, és una bona dosi de modèstia. De conèixer les pròpies forces i, per damunt de tot, de saber esperar…
dimecres, 30 de juliol del 2008
PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva anàlisi sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
