Convé no oblidar mai que el propòsit franquista —renovat impunement per alguns dels seus hereus ideològics— d’esborrar del mapa del món l’especifitat catalana tan sols s’evità mercès a la voluntat de la societat del nostre país de mantenir-se fidel a les nostres arrels i als nostres fonaments nacionals. Només així aconseguí Catalunya superar la travessa del desert dels quaranta anys de pau sense esdevenir un cementiri.
Per tal de recordar-nos-ho, A Contravent segueix la seva encomiable tasca de recuperació d’alguns dels autors que la gran foscor feixista espanyola sepultà sota una llosa d’oblit. Contes negres vora el Danubi, de Roc Llop, evidencia l’encert que té el seu curador, Emigdi Subirats en manifestar que “l’home és memòria i la literatura és una eina ideal per a canalitzar-la”: la literatura —com qualsevol altra disciplina artística—, front a altres mitjans que permeten preservar la memòria, té el gran avantatge que uneix al record la bellesa i la sensibilitat.
Per més que potser no es pugui pas descriure el miravetà com un escriptor especialment brillant —el seu estil sobri, estrictament narratiu assoleix en poques ocasions un nivell líric destacable: “Davant la immensitat de la nit i de l’infinit, també s’agegantava la nostra tragèdia”; “les ulleres, encavalcades en el seu nas ciranesc, una bicicleta en equilibri inestable”—, la seva obra resulta essencial per a conèixer (i rememorar) una experiència vital que convé tenir sempre present. Una experiència de la qual tan sols Joaquim Amat-Piniella ens n’havia deixat testimoni.
Aquests relats, escrits sobre “la barbàrie nazi” per “una ploma que la va sofrir en pròpia carn”, ens transporten a un temps i a un lloc —o, més aviat, a un no-temps en un no-lloc— on tot ha fet un capgirell, on la raó de la desraó s’ha imposat: “La mort d’una víctima, antinatural i inhumana, en qualsevol estat o lloc, era natural i racionalment aconseguida en el nacionalsocialisme”.
Realitat en veritat esgarrifosa, que convertia els encarcerats en no-persones, els cosificava, fins a un extrem tal que la seva única possibilitat de supervivència consistia en evadir-se mentalment: “Podíem imaginar i somniar, úniques coses que no podien recloure ni empresonar, el conjunt de COSA que nosaltres érem per als nostres carcellers”.
Ben entrats ja en el segle XXI, quan de vegades l’infern de Guantánamo ens sembla que queda tan lluny, res millor que llegir Contes negres vora el Danubi per a tenir present que els altres, també podríem ésser nosaltres.
Publicat pel Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 d’abril del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
