Ells sou vosaltres
Una de les característiques curioses del món literari català és que fa la impressió d’estar distribuït en compartiments estancs, de manera que quan un autor que és conegut com a representant d’un gènere debuta en un altre és rebut amb prevenció — quan no amb escepticisme—, talment com si la pràctica de diversos gèneres fos incompatible. És per això que va sorprendre que en Carles Rebassa, a qui es tenia catalogat com a poeta, no tan sols escrivís una novel·la, sinó que guanyés amb ella el darrer Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler.
Per a alguns, el gran dubte era si un bon poeta podia escriure, alhora, un bona obra narraitva. Segons el meu parer, la resposta no podria ésser més senzilla: no tan sols la podia escriure, sinó que l’ha escrita. Entre d’altres raons, per una d’essencial: els poetes mestregen el llenguatge, i amb un bon mestratge de llengua es pot escriure tot el que hom es proposi.
En el cas concret d’Eren ells, Angle Editorial, el que queda més patent, per damunt de la història, del tema i de l’argument, és l’ús del llenguatge, el domini de l’eina bàsica de l’escriptor. Tant és així que d’entrada és possible que costi d’adaptar-se a la novel·la, que, des de la primera línia —”En Veces diu que sóc un home llop” (pàg. 11)— situa les cartes damunt la taula, deixant clar que no té cap intenció de posar les coses fàcils al lector, que li exigirà que estigui atent, que col·labori activament en la lectura; que si vol assaborir-la, haurà d’implicar-s’hi.
I ho haurà de fer, abans de res, per reconèixer les diverses veus dels protagonistes, per saber, amb exactitud, i tan aviat com en sigui capaç, qui parla (quan el capítol està escrit en primera persona) o a qui parla (quan està escrit en segona), atès que només d’aquesta manera podrà entrar en en el llibre i seguir el transcurs dels seus joves personatges pel llarg i complicat camí de la (seva) vida. Perquè, com succeeix amb Les ones, de Virgina Woolf —i no pretenc comparar-les, ja que això suposaria exercir una pressió literària sobre Rebassa tan intolerable com injusta (i injustificada)—, són precisament les veus dels personatges, diverses i personalitzades, identificatives, inconfusibles, la qualitat més preeminent de l’obra; el que li atorguen la seva més alta vàlua.
Si aconseguim viure i conviure amb els joves protagonistes de la novel·la, si aconseguim veure el món des del seu punt de vista —i, per tant, entendre’ls, en la mesura que això sigui possible— és, sobretot, per aquestes veus que els defineixen i caracteritzen tan bé. Perquè, no caldria dir-ho, les veus i el llenguatge de cada persona — com les de cada nació (però aquest és un altre tema)— no són mai un element secundari, sinó que formen part essencial de la seva personalitat: són la seva personalitat esdevinguda llenguatge. Consegüentment, com ets, parles; com parles, ets.
És per això, justament, que és una llàstima que, en algunes ocasions, almenys, la veu dels joves, la seva manera tan versemblant d’expressar-se, i el què diuen, més en concret, el què pensen, no acabin de concordar. Algunes de les seves reflexions semblen massa rotundes, massa contundents —massa madures, si preferim aquest terme— per a protagonistes tan joves; tan joves i tan dessituats. Són reflexions més pròpies de persones de vint-i-vinc o trenta anys que no pas de batxillers.
Amb major raó, en una novel·la on el que es retrata, amb tant d’encert, és el món de descoberta i de perplexitat dels adolescents (o, més aviat, post-adolescents); d’aquells que han deixat enrere el port segur de la infantesa i han d’enfrontar-se amb la complexitat del món adult. O el que és el mateix, d’aquells que han de formar-se (i forjar-se) el seu caràcter ; dels que viuen en el dubte i pel dubte.
I aquest és, justament amb la seva destresa narrativa, amb el seu estil, el punt més fort de l’obra: la mirada, desacomplexada, coratjosa, autèntica, sobre el món, trasbalsador i incomprensible (per a ells, però encara més per als més grans: per als seus pares), de la joventut actual; per a aquesta juventud que aguarda de la què parlava, ja fa uns quants anys, Francisco Candel. D’aquesta joventut tan diferent, i alhora tan igual, per més incompatible que això pugui semblar, de totes les joventuts passades.
Els adolescents s’hi sentiran molt ben representats; els que jo no ho són, potser no els entendran millor —no es pot demanar l’impossible— però sí els veuran de més a prop (i, per tant, també, un xic més a prop).
En definitiva, una lectura molt recomanable per als que ja no són joves i han oblidat que ara els joves són ells, però que, no fa pas tan temps, els joves érem nosaltres. I,sobretot, per als joves que creuen que la literatura no els interessa ni els pot interessar; principalment perquè que no parla com ells, que no parla per a ells, perquè no parla d’ells.
dimecres, 25 de maig del mmxvii
Publicat Sonograma Magazine, el 29 de maig del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries d’Angle Editorial:
♠ Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
♣ Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.
♥ Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
