Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Crítica, anàlisi i orientació literària
Necessitat interior Que Catalunya és un país culturalment deficient —o, almenys, amb greus llacunes— ho demostra el fet que fins el novembre de l’any passat no s’hagués traduït al català una obra tan absolutament essencial per provar d’entendre l’art contemporani (i el no contemporani, de fet) com és De l’espiritual en l’art (Über das Geistige…
Llegeix-ne més “De l’espiritual en l’art, Vassili Kandinski” »
Ja no som el que era Sovint, en clubs de lectura, tallers literaris, tertúlies i actes similars et demanen com es diferencia la literatura —la literatura literatura, si volem dir-ho així— del que no ho és; les creacions literàries de les que no ho són —que no arriben a ésser-ho. La meva resposta acostuma a…
Llegeix-ne més “La ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando” »
El primer amor, Ivan Turguénev Aprendre a volar (no és fàcil) Parlar de la literatura russa del segle XIX és més que complicat, atès que, juntament amb la Grècia dels grans dramaturgs grecs —Èsquil, Sòfocles i Eurípides— és, segurament, el moment de la història de les lletres en que confluïren en un mateix lloc una…
De mare en tenim una sola Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran…
L’art en la paraula No he entès mai gaire la raó per la qual la (teòrica) literatura juvenil hagi de segregar-se de la resta de la literatura, d’aquella que, per comparació, n’hauríem de dir per a adults. De veritat creiem que els joves, sobretot a partir dels 16 anys, han de llegir una literatura especial,…
El (segon) millor amic de l’home Les àvies, quan encara explicaven contes a la vora del foc, deien que “Qui no estima els animals mai es no podrà estimar les persones” i aquesta és una realitat obvia, que ben segur compartiran gairebé tots els que han tingut a casa seva algun animal de companyia, que…
L’art d’enlairar-se Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sí sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de…
Llegeix-ne més “Breus notes sobre literatura-Bloom, Gonçalo M. Tavares” »
Tempus fugit, poesis manent Un dels més grans avantatges del gènere poètic és la seva diversitat, l’absència de recepta que la caracteritza, la qual cosa permet que n’hi pugui haver per a tothom. O el que és el mateix, que aquells que no dubten en afirmar —amb un deix d’orgull a la veu que mai…
Més amunt que les flames, Louise Dupré La dansa de la mort i de la vida Una pregunta que et repeteixen sovint els que no en llegeixen —ni tenen, en general, interès en llegir-ne— és «Per què serveix, la poesia?». Una pregunta que, plantejada així, crec que únicament pot ésser resposta d’una manera: «Servir, no…
Poesia seminal El títol d’aquesta meva anàlisi o visió —personal, intransferible, que es debat en un combat incert entre el seny i la rauxa— sobre Cala foc als ossos, el darrer poemari de Jaume C. Pons Alorda —embellit i il·luminat per un pròleg de Màrius Sampere i un epíleg de Lluís Calvo—, publicat per la…
