Necessitat interior
Que Catalunya és un país culturalment deficient —o, almenys, amb greus llacunes— ho demostra el fet que fins el novembre de l’any passat no s’hagués traduït al català una obra tan absolutament essencial per provar d’entendre l’art contemporani (i el no contemporani, de fet) com és De l’espiritual en l’art (Über das Geistige in der Kunst), de Vassili Kandinski, traduït amb la seva traça habitual per Clàudia Casanova, Àtic dels Llibres, novembre del 2016.
Un llibre en veritat deliciós, que, per fortuna, va molt i molt més enllà de constituir una contribució imprescindible per a tots aquells que tinguin interès per apreciar (o per fer-ho millor, si ja —creuen que— en saben) la pintura moderna, aquella que s’allibera de la representació de la natura i de la (re)creació figurativa per quedar-se amb l’art en ell mateix. Perquè, tot i que parla, majoritàriament, de pintura —art en el qual ben pocs gosaran negar-li un colossal mestratge al creador rus—, les seves consideracions són perfectament (per no dir, necessàriament) aplicables a la resta de les arts.
Començant, no cal dir-ho, per la literatura; per aquella literatura que en mereix (o que, per dir-ho amb major precisió, en mereixeria) el nom: per la que sorgeix, indeturable, de l’ànima interior de l’artista; aquella en la què el creador es dóna a ell mateix. Aquella, en definitiva, que no s’escriu per voluntat, amb el desig de voler explicar alguna cosa —i, encara menys, d’il·luminar-nos amb un missatge (teòricament) salvador—, sinó de la necessitat interior.
La literatura i l’art que s’han anat coent, a foc lent però intens, i madurant fins que, una vegada a punt, esclata, exigeix o reclama, impetuosa, amb una força i una empenta incontenible: fer-se sentir, el seu dret inalienable a sortir a l’exterior, a ocupar el lloc que, a dreta llei, li pertoca. El fruit madur del jo més íntim i pregon de l’artista, que posa de manifest allò que hauríem de saber però —ai, las! — massa sovint oblidem: les obres artístiques no es poden forçar ni improvisar, que només es baden quan han assolit el seu moment de saó.
Una creació que forma part, indissociable, de la vida espiritual de qui la duu a terme, d’aquella vida que ens situa, de veritat, per damunt de la resta dels animals: “La vida espiritual a la qual també pertany l’art, i de la qual l’art n’és un dels seus agents més poderosos, és un moviment complex però determinat, traduïble en termes senzills, que condueix cap endavant i cap amunt. És el moviment del coneixement. Pot adoptar diverses formes, però en el fons conserva sempre el mateix sentit interior, la mateixa finalitat” (pàg. 23).
En un llenguatge amb un gran component metafòric —“oriental, ple d’analogies, i que ressol els escull de la llengua mitjançant associacions incomptables” (pàg. 13)— Kandinski ens fa veure (i, més que no pas veure, intuir, aprehendre) l’art no tant com un producte material (tot i que, no cal dir-ho, ha de tenir, per força, una plasmació material) sinó anímica o espiritual; l’art, la creació artística, sigui la que sigui (pintura, escultura, arquitectura, escriptura, música, dansa…) no és —o, diguem-ho menys categòricament, no és només— la finalitat, sinó el mitjà; el mitjà que empra (també, necessàriament) l’artista per fer arribar al públic la seva veu interior, el sediment de la seva ànima.
Per dir-ho d’una altra manera, l’artista és el mèdium o torsimany que permet que la part més profunda (i més fermentada]) de l’artista entri en contacte amb d’altres artistes i d’altres persones: “L’artista és la mà que, tocant aquella o aquella altra tecla, fa vibrar adequadament l’ànima humana. / L’harmonia dels colors s’ha de basar únicament en el principi del contacte adequat amb l’ànima humana. / D’aquesta base, en direm el principi de la necessitat interior” (pàg. 62).
En definitiva, De l’espiritual en l’art és una obra esplèndida, que convindria que llegíssim (i, sobretot, rellegíssim) tots aquells que tenim com a (més o menys, mal pagat) ofici (provar de) valorar l’invalorable: l’art.
Una obra majúscula que, un cop llegida, aniria bé (man)tenir ben a prop.
dimarts 21 de febrer del mmxvii
Publicat a Sonograma Magazine, el 28 de febrer del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
