El primer amor, Ivan Turguénev
Aprendre a volar (no és fàcil)
Parlar de la literatura russa del segle XIX és més que complicat, atès que, juntament amb la Grècia dels grans dramaturgs grecs —Èsquil, Sòfocles i Eurípides— és, segurament, el moment de la història de les lletres en que confluïren en un mateix lloc una tal quantitat de genis immensos, incomparables (Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Turguénev, Txékhòv…) que gairebé bastarien per complir del tot les més elevades expectatives de la major part del lectors. Per això escollir un únic autor rus, i, encara més, una sola obra de l’autor, comporta, sempre, quedar-se al començament del camí.
Això no obstant, per caminar, el primer que s’ha de fer és sortir de casa, fer la primera passa. I, entre el munt de llibres que podríem escollir per fer-la, entenc que El primer amor (Первая любовь), d’Ivan Turguénev és una bona opció. No és, potser, la seva millor creació —Relats d’un caçador, Niuada de gentilhomes, Diari d’un home sobrer, Terres verges, Pares i fills i Fum són, almenys, més conegudes— però això es deu a que les altres són esplèndides i, al seu costat, empal·lideix i, com totes elles, posa molt bé de manifest l’abast psicològic de la literatura de l’autor rus: no és tan important la història d’aquest primer amor sinó, sobretot, la tan acurada descripció que fa dels sentiments que provoca en el seu protagonista, així com l’aprenentatge vital que l’experiència li suposarà: “en tota la meva vida no oblidaré mai aquelles primeres setmanes passades a la masia” (pàg. 9).
El contacte —més aviat, encontre— amb la bella Sinaïda canviarà, per sempre més, el jove Vladímir i el farà deixar enrere, de cop, el món de la infància per entrar, sense estar-ne gens preparat, al món de la maduresa, al món on en
s veiem obligats a deixar enrere els somnis i ens hem d’acarar amb la realitat; al món on res no és el que sembla, on cadascú va a la seva i on cal saber administrar amb molta cautela la confiança; al món on, tot d’una, i sense esperar-nos-ho, comencem a viure de veritat, sense xarxa protectora: “Mai no me n’havia anat a dormir sense donar la bona nit a la meva mare i demanar-li la benedicció. Però aquell dia no havia estat possible” (pàg. 36), ens dirà el noi, en una frase que ens duu, immediatament, a la memòria el jove protagonista d’A la Recerca del temps perdut de Marcel Proust.
El jove de setze anys que “recitava a tota veu versos i més versos que sabia de cor”, a qui “la sang bullia dintre” seu, a qui “el cor se [li] desfeia en un esllanguiment que […] trobava dolç, però […] també ridícul”, a qui “tot [li] embadalia i sempre [es] trobava disposat per les coses més inversemblants” (pàg. 9), que coneixem al començament viurà una experiència amorosa, i, sobretot, vital —que no cometrem l’errada de desvetllar abans d’hora— que el transformà del tot, que l’expulsa del paradís perdut de la infantesa.
I dic infantesa expressament, ja que, com ens confessa ell mateix, tot i els setze anys, fins aquell moment seguia essent una criatura: “Començà el meu deliri per la Sinaïda. […] Havia deixat d’ésser, senzillament, un infant […]. Aquell dia començà la meva passió i […] començaren també els meus sofriments” (pàg. 43). Una criatura que encara no havia volat del niu, que ni tan sols havia gosat mai allunyar-se del jardí de casa seva —i, per això, el jardí serà, al llarg de tota la novel·la un punt cardinal, l’espai metafòric, fonamental— i que, com a conseqüència, és impossible que surti indemne del xoc que sofrirà, ineludiblement, amb la complexitat i, per damunt de tot, amb l’adversitat, del món adult.
Com un Adam que ha cregut trobar la seva Eva, el contacte amb la realitat adulta li suposa ésser foragitat, per sempre més, d’un jardí on, com ha descobert brutalment, les més belles roses s’agermanen amb les espines més doloroses: “Tot allò que vaig sofrir era massa per a les meves forces… Tot havia finit. Totes les flors de la meva ànima havien estat segades d’un cop i jeien, entorn meu, trepitjades i disperses” (pàg. 90).
I per explicar aquesta història, per fer-ho en les millors condicions, de fet, en l’única possible, Turguénev va tenir clar que calia recórrer a la primera persona, que tan sols amb aquesta forma —en la forma exacta que requeria o, més aviat, exigia el tema— podria aprofundir molt més, podria oferir una visió molt més directa, molt més immediata, molt més emotiva i, sobretot, molt més íntima, de la situació, dels trasbalsos que sacsejaven la fins aleshores tranquil·la existència del jove amb ànima d’infant.
Perquè, com amb molt d’encert destacà Henry James en un dels escrits que li dedicà, a l’autor de Rudin el que de veritat li importava era «l’atmosfera de realitat*», ja que «s’alineava junt als novel·listes que duen a cap un acurat estudi de la vida**» i, per tant, la versemblança, la sensació de realitat, de fets viscuts —de pàgines viscudes, per dir-ho en la tan encertada definició de Folch i Torres— resulta del tot imprescindible. El resultat d’una tal decisió és que no tan sols llegim el que li succeeix al personatge, sinó que ho vivim i, el que és més important, ho compartim amb ell; esdevenim, mentre llegim, el personatge.
Acabaré fent un esment a la traducció, d’Àngel Estivill —segons el llibre, Angels [sic] Estivill—, revisada per el sempre eficient Manuel de Seabra, que fa la sensació de no estar a l’alçada de les circumstàncies. En no pocs moments grinyola, s’encalla i impedeix que aquesta proximitat que cercava l’escriptor no es produeixi; el seu caràcter un xic artificiós, forçat, ens allunya de la narració, i això, en qualsevol obra, però encara més en aquesta, suposa un handicap importantíssim. (Imagino que la traducció no la devia fer de l’original rus, sinó, probablement, d’alguna edició francesa).
A banda d’alguna badada, sempre disculpable —un canvi de nosaltres per ells que no permet entendre la frase ni la situació: “Començaren tot seguit els preparatius per al trasllat a l’Arbat, on posseïen una casa” (pàg. 91), quan hauria d’ésser “començàrem” i “posseíem”— alguna decisió en la traducció és, com a mínim, desafortunada. Per exemple, parlar de “masia” i no pas de “datxa”: podem convenir, pam amunt, pam avall, que la masia catalana pot complir una funció similar a la de la datxa russa, però creure que són termes intercanviables és una temeritat que fa que la novel·la perdi la seva, irreemplaçable, caracterització russa.
Tant de bo, doncs, algun dels grans traductors del rus que tenim ara mateix a casa nostra —Arnau Barios, Miquel Cabal o Marta Rebón, per esmentar-ne només tres— ens poguessin oferir una nova versió d’aquesta obra tan breu com deliciosa.
dimarts, 14 de febrer del mmvii
* «He cared, more than anything else, for the air of reality»
** «it was on the side of the careful study of life as the best line of the novelist that, as may easily be supposed, he ranged himself.»
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
