Cartes des de la terra, Mark Twain

Són bojos, aquests humans!

Com acostuma a succeir amb d’altres grans escriptors, coneixem Mark Twain sobretot per dues de les seves grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, però a banda d’altre llibres interessants, en morir deixà una nombrosa quantitat de pàgines inèdites. Algunes d’elles, canviaven la visió que fins llavors se’n tenia, i el mostraven un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira.

En tenim un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, en Cartes des de la terra (Letters from the Earth), publicades per Àtic dels Llibres i traduïdes amb precisió i netedat per Clàudia Casanova. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.

Perquè, com succeeix amb un altre llibre excepcional, el Càndid de Voltaire —que recomano llegir tot just abans o immediatament després d’aquest, car l’un i l’altre es complementen i es reforcen mútuament— l’escriptor nord-americà empra l’humor per dir allò que no podria dir de cap altra manera.

I l’empra d’una manera tan subtil, tan enginyosa que, per comparació, converteix la major part de l’humor que fem a casa nostra (sobretot, televisiu) en una estrafeta còpia barroera que apel·la més a les vísceres que al cervell, més als instint que no pas a la intel·ligència.

El punt de partença de la seva voluntat de posar en evidència el nivell d’estultícia fora de mida de l’espècie humana, que es creu no tan sols el puntal de la creació (o, de l’evolució, en diríem ara) sinó el seu zenit indiscutible, és genial: ens ofereix la visió que tindria qualsevol criatura sensata i sense prejudicis que visités la terra. Atès que encara no existien els extraterrestres, imagina que és Satanàs qui, castigat per Déu pels seus sarcasmes a passar un temps exiliat del cel, passa uns temps al nostre planeta.

Tot el que hi veu, principalment el que es relaciona amb la religió i la deïtat, el sorprèn i l’atueix tant que decideix compartir el seu estupor amb els seus dos companys, els arcàngels Miquel i Gabriel: “Aquest indret és estrany, i extraordinari i interessant. […] La gent és boja, i els animals també ho són, la terra i la Natura mateixa també són boges”.

Tant el sobta tot, que, a fi que no pensin que exagera o els enganya, necessita anar-los repetint que el que explica és cert, ja que “si fos al vostre lloc em caldria que m’ho recordéssiu de tant en tant, per tal d’evitar que aflorés la meva incredulitat”.

I, certament, la visió que l’àngel caigut ofereix de la terra no pot ésser més absurda i embogidora, més irracional. Mirant-s’ho com s’ho mira des de fora, i acostumat a que tot tingui una lògica i una coherència, no és capaç d’entendre com és possible que els humans (que ell anomena els mortals) siguin capaços d’acceptar una dissociació tan radical com la que planteja l’església catòlica entre el que predica i el que fa.

Exemplaritzada per la figura del representant de Déu a la terra, el sacerdot que —en una declaració de diàfana inspiració nietzschiana— “té com a missió des del començament evitar que l’ésser humà arribi a saber res que li sigui útil”. Missió que, acaba per deduir, tan sols és acceptada perquè “l’ésser humà [és un] estúpid com no n’hi ha d’altre”.

Essent com és tan clar, tan poc políticament (i el que encara és més greu, religiosament) correcte, no és gens d’estranyar que escrits com aquest els hagués de desar al calaix, ja que el conjunt de les seves consideracions —i més algunes en concret, com aquesta: “l’Església […] posseeix el trist crèdit d’haver fet brollar més sang innocent que totes les guerres polítiques juntes des de l’inici de la seva supremacia”— segurament li haurien suposat convertir-se en objecte de represàlies ben poc cristianes.

Per tot plegat, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, estic del tot d’acord amb un comentari que va fer Harold Bloom, el poc dialogant prescriptor del cànon occidental: «El geni de la comèdia de Mark Twain, escèptic i sublimment situat entre la sàtira irònica i extravagància de la frontera americana, va definir l’humor més individual i característic de la seva nació.»

divendres, 20 de novembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima