Magalhães L’home i la seva gesta, Stefan Zweig
L’home, per damunt de totes les coses
Una de les grans, colossals, contradiccions de la literatura d’aquests temps líquids —que, a efectes culturals, molt em temo que són més aviat gasosos— consisteix en el fet que, en general, es publiquen (ben) poques obres narratives actuals de veritable pregonesa però, al mateix temps, se’n menystenen d’altres d’anteriors al·legant que no assoleixen la profunditat o la qualitat literàries imprescindibles. Talment com si el que serveix per al present, no servís per al passat.
Un dels autors damnificats per aquesta incomprensible situació és Stefan Zweig, a qui, sense gaire fonament —és més fàcil parlar, de segona mà, de llibres que no s’han llegit que no pas llegir-los per parlar-ne en condicions— s’acusa d’ésser un autor menor, un bon autor però no pas un autor excel·lent.
Entre d’altres raons, per una de ben absurda: perquè escrivia massa, perquè treia una obra rere l’altra. Com si escriure molt —perquè, per dir massa, caldria, en primer lloc, que entre tots decidíssim que és, massa— fos alguna mena de defecte invencible. Com si el ritme d’escriptura fos una veritat fixa i invariable; com si qualitat i velocitat fossin incompatibles.
Per desmentir aquesta acusació, n’hi ha ben bé prou escollint alguna de les seves nombroses narracions (Petita crònica. Quatre narracions, per exemple) o de les seves novel·les (Por, Clarissa o L’embriaguesa de la metamorfosi, per exemple) i llegir-les amb atenció. Si ho fem, ens costarà identificar-ne alguna de regular; alguna que no assoleixi un gran nivell, tan literari com psicològic o existencial; alguna que no ens presenti una més que encertada visió sobre la condició humana, sobre el viure i el veure el món. Viure’l i veure’l, sobretot, des d’una perspectiva artística o creativa; des d’un punt de vista interrogatiu del món.
D’aquesta manera, haurem superat el possible prejudici i estarem en les condicions adients per embarcar-nos en la lectura de la seva obra assagística; per adonar-nos que, quan es converteix en biògraf, no tan sols no abaixa en cap instant el seu llistó literari, sinó que hi afegeix un rigor i una capacitat analítica que el converteix en un exemple a seguir; en un d’aquells autors apassionats que transmeten i encomanen les seves passions en tot el que escriu.
Ens ho expressa, magistralment, a la introducció de Magalhães L’home i la seva gesta (Magellan. Der Mann und seine Tat), publicat el juliol de l’any passat per Navona Editorial, en traducció de Ramon Farrés Martí: “un autor hauria de donar raó en cada llibre de quins sentiments, de quina necessitat personal, l’ha dut a triar el seu tema” (pàg. 7). En aquest cas, explicar “la gesta d’un home que a parer meu va assolir l’èxit més grandiós en la història de les exploracions terrestres, Fernão de Magalhães, que amb cinc diminutes balandres de pesca va partir de Sevilla per donar tota la volta a la Terra, tal vegada l’odissea més gloriosa en la història de la humanitat” (pàg. 10).
Una odissea que, com a bon biògraf, reconstrueix amb una mil·limètrica precisió geogràfica i cronològica, basant-se, principalment, en la narració que en va fer Antonio Pigafetta, un dels homes que l’acompanyaria en l’expedició. Un home que “no era certament cap Tàcit o Livi […][,] però que justament perquè es preocupa poc pel context, […] observa amb gran exactitud els detalls i els anota amb l’alegre pulcritud d’un col·legial que ha d’explicar la seva excursió dominical com un deure d’escola” (pàg. 137).
Però que, alhora, com a magnífic escriptor i com a complet coneixedor de l’ànima humana, Zweig relata, com fa sempre amb totes les seves biografies, posant un esment especial en la vessant psicològica del navegant, en aquella seva especial, única, intransferible, manera d’ésser que van permetre que, contra vent i marea, pogués dur a terme la seva gairebé quimèrica tasca. Un convenciment i una constància que van fer possible que superés totes i cadascuna de les adversitats que van anar interposant-se en el seu camí.
I és aquest seu interès en l’home, en l’individu, en l’ésser-en-en-món de Magalhães, en l’home i la seva circumstància, el que converteix, una vegada més, aquesta seva biografia, en molt més que una biografia, en molt més que en un retrat històric; en una obra que resultarà atractiva i enriquidora per a qualsevol persona que cregui que res d’humà no li pot ésser aliè.
Perquè, com tots els grans artistes i pensadors, l’escriptor vienès té clar que, per més grandiós que sigui un home, per més extraordinària que sigui la gesta que porti a cap, la seva grandiositat mai no serà superior a la de la seva condició humana.
dilluns 27 de gener del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Anàlisis literàries de Stefan Zweig:
♠ Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938) ♣ Moments estel·lars de la humanitat ♥ L’embriaguesa de la metamorfosi ♦ Petita crònica. Quatre narracions ♠ Trois poètes de leur vie ♣ Clarissa ♥ Por ♦ Correspondencia (1912-1942) ♠ Magalhães L’home i la seva gesta ♣ Encuentro con libros
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
