Fills de la (gran) Mare Rússia
En l’oceà insondable (i fascinant) de la literatura russa hi ha una bona quantitat de llibres —Els germans Karamàzov, Guerra i Pau, Doctor Givago, El Don de plàcides aigües, Arxipèlag Gulag, Vida i destí…— que, per la primera impressió que suposa la seva llarga extensió, acostumem a preferir deixar per a més endavant. Un “més endavant” , identificat amb les vacances estivals o de Nadal que, cal dir-ho, que la majoria de vegades acaba convertint-se en una eterna postergació.
Segurament si ens acostem a la nostra llibreria de guàrdia i hi veiem Una saga moscovita (Московская сага), de Vasili Aksiónov, publicat per Navona Editorial en la seva molt apropiada col·lecció “los ineludibles” i traduïda per Marta Rebón, la nostra primera sensació serà aquesta, la de la seva inaboradabilitat: d’on se suposa que hem de treure el temps per llegir un extens volum de 1.200 pàgines en lletra petita i amb generosos marges (que, en una edició normal, pràcticament doblaria el nombre de pàgines)? Com posar-nos-hi si cada vegada(ens) costa més trobar estones per llegir amb l’atenció i la tranquil·litat que exigeixen obres d’una tal mena?
No puc, per descomptat, oferir cap solució màgica per a aquestes preguntes —potser només indicar que, en realitat, es tracta d’una trilogia, així que es pot optar per llegir-les per separat, combinant-les amb d’altres lectures més abordables—, però sí puc dir que no convé pas deixar passar una novel·la tan rica i ambiciosa com aquesta, que ens retorna el gust, l’aroma i el goig de la gran literatura russa del segle XX. I ho fa, i aquest extrem és fonamental, retent el millor homenatge que es pot retre als mestres: tenint-los presents per renovar-los, per adaptar-los als nous temps i les noves necessitats; convertint l’admiració que sent per ells en (imprescindible) evolució.
Perquè el primer que sorprèn, un cop has agafat el ritme a la narració —la qual cosa potser requereix una certa adaptació, car, avesats com estem a la celeritat de la literatura actual (entre d’altres, la del gran Dovlàtov, per esmentar un altre autor rus emigrat) el ritme parsimoniós, fluvial d’Aksiónov ens sobta— és tant l’ús del llenguatge modern (neologismes i americanismes, sobretot), empeltat dels corrents artístics (del Jazz, principalment) d’occident, com les contínues referències, gens eufemístiques, a la sexualitat. A diferència dels seus antecessors, per als protagonistes d’aquest fresc de l’època stalinista, la (pràctica de) la sexualitat és un element consubstancial de les seves vides.
Si per a Dostoievski, la ment sempre passa per davant del cos, fins i tot quan sofreix —verbigràcia, els seus Apunts de la casa morta—, si per a ell la ment és (o, si més no, acaba per esdevenir) l’element nuclear i rector de tot, per al seu compatriota ment i cos estan, almenys, al mateix nivell. I ho estan tant quan pateixen —el dolor i les mancances del cos, així com totes les sensacions que en deriven (fam, fred, calor…) són una de les presències més constants en la novel·la— com quan gaudeixen o, més aviat, voldrien gaudir.
Mentre per a l’autor de L’idiota les dones són, per damunt de tot, un objecte d’admiració i d’adoració, més espirituals que no pas materials o corporals, per al nostre autor, les dones (ni els homes, tampoc), no es poden entendre separades de la seva corporietat. La bellesa de les dones és interior, és clar —a Mary, Nina i, segurament en menor mesura, Verónica, és la seva integritat moral el que les sosté lluny de l’embrutiment general— però, igualment, exterior. I la primera atracció que provoquen en els seus estimats és la física, la que prové de la seva enlluernadora, irresistible bellesa. Després, la seva integritat moral les farà doblement belles, però la primera aproximació és, sempre, física. Component que dota a l’obra d’una gran, actual versemblança: cos i ànima són una unitat indiscernible, indissoluble.
Com ho són el cos i l’ànima de la novel·la. El cos, i alhora el rerefons, el constitueix el període d’història real que descriu: els temps d’Stalin; l’ànima, el fons, les tres generacions de la família Gràdov. Perquè com li confessava l’autor a John Pohlmann, un dels seus antics alumnes, en una conversa que esmenta la traductora a la “introducció”, el que li interessava no és tant aquell moment determinat, sinó “la historia de una familia y de cómo vivieron aquellos tiempos, de cómo se amaron, cuánto sufrieron y cuántas esperanzas depositaron en un futuro mejor*” (pàg. 9).
Seguint les passes, doncs, de Lev Tolstoi, i tenint molt present la certitud de la famosa frase inicial d’Anna Karenina —«Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera»— l’objectiu primordial d’Aksiónov és explicar, doncs, com afecten a aquesta família en concret “las terribles vicisitudes de la vida, esas subidas, esas caídas, esas nuevas subidas” (pàg. 638); “los reveses de la vida[…], el trasfondo tragicómico del destino humano” (pàg. 678); “la avalancha de momentos de la vida que vienen y se van fugazmente” (pàg. 837).
Perquè, per més que la història que llegim als llibres sigui en principi una i només una —entre d’altres raons, perquè són els vencedors els que ens acostumen a oferir la seva visió— i per tant qualsevol família russa dels temps stalinistes la patí a les seves carns, no totes la patiren de la mateixa manera ni en reberen idèntics efectes: “La vida discurre monótona mientras los acontecimientos se acumulan y se aproximan para de repente desplomarse sobre uno, como una paletada de nieve arrojada desde un tejado” (pàg. 1.169).
I la història dels Gràdov, al bell mig d’un estat soviètic on “la unidad del Partido (en realitat, els capricis i les paranoies del Dictador) es más importante para nosotros que el aire que respiramos” (pàg. 103), regit per l’absurditat i la manca de lògica més absoluta, esdevé un marc literari incomparable per dibuixar, mitjançant una rica i extensa diversitat de tècniques pictòriques que se succeeixen i es complementen, la història d’un temps i un país, d’una terra i un món: de l’eternament adolorida i sofrent Mare Rússia.
De la Rússia que va poder ésser i no va ésser; del règim polític que Karl Mark vaticinà que podia salvar el món obrer de la seva alienació, però que, per no poder salvar, ni tan sols es va poder salvar a ell mateix; d’una població que creia que per fi s’havia alliberat de la tirania i el despotisme tsarista però que ben aviat van tenir la desgràcia de comprovar que no hi havia guanyat pràcticament res i que, com a torna havia perdut l’únic element que la conformava i dava sentits, la seva “libertad espiritual” (pàg. 225).
En definitiva un gran, gran llibre, d’aquells que no només ens recobren el goig de llegir, sinó que, al damunt, ens recorden, una volta més, que el de la literatura russa és un d’aquells immensos i extraordinaris tresors artístics que paga la pena seguint cultivant —amb traduccions directes (al català, també, si no és demanar massa…, qui s’hi atreveix?, Navona, potser?)— sense treva. Cap cultura amb pretensions de seriosa no es pot permetre el luxe de prescindir dels seus fruits tan deliciosos, saborosos, intensos i enriquidors.
* «the story of a family and how they lived during that time, how they loved each other, how they suffered and how they hoped for a better day.»
diumenge, 13 de març del mmxvi
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
