D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, Barcelona, 2022

Si t'agrada, comparteix-ho!

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels

L’art de la poesia / la poesia de l’art

Com és natural, la meva primera intenció, en llegir D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (D’où surgit parfois un bras d’horizon), de Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022, traduït per Antoni Clapés, era fer-ne una anàlisi simple. Quan dic simple vull dir, és clar, breu, atès que una crítica literària mai no ho pot ser, de simple. Sempre ha de ser seriosa, pregona, enraonada.

D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022Tanmateix, en llegir-la, i, sobretot, en rellegir-la, aquesta obra tan colossal com multidimensional ha imposat les seves condicions. La primera de les quals ha estat excloure, de manera radical, la brevetat. Excloure que (em) sigui possible analitzar-la en condicions amb una simple anàlisi literària.

Una obra colossal que, com és natural, ha d’haver suposat, també, un esforç colossal, desmesurat, al seu traductor. Perquè, per més que, com ens diu al les seves paraules introductòries (“Agraïment coral a Denise Desautels, que m’ha il·lustrat sobre aquells punts problemàtics que tota traducció com­porta”, p. 11), hagi comptat amb l’ajut, inestimable, de l’autora, com provar de traduir el que no és traduïble?

El que no és traduïble perquè tampoc la poesia de Denise Desautels no és una traducció o transcripció del que veu o sent sinó, més aviat, n’és una plasmació. Més exactament, un trasplantament; una translació. Transplantament o translació que exigeix un llenguatge nou. Un llenguatge que no admet, que no pot admetre cap tipus de limitació o de norma.

Llenguatge nou
Un llenguatge nou alliberat i alliberador. Un llenguatge, un dir, el seu dir, que és aquest i no cap altre. Perquè el que ha escrit prové, directament, del seu interior, del més interior del seu interior. I hi prové d’una manera directa, immodificada, autèntica, immediata, sense admetre canvis.

Precisament perquè és —o intenta ser: què és, la poesia, l’art, sinó un permanent assajar de?— la translació d’aquest seu interior. D’aquest seu interior, d’aquest seu “jo jo[1]”, (p. 67), que és, que només pot ser, producte o fruit d’aquest seu moment d’ara, d’“el pensament d’ara[2]”, (p. 43), de l’“avui, panteixant[3]”, (p. 201). D’aquesta mirada d’avui que du a terme una poeta que és una “as­tronauta [que] observa el món des de la finestreta[4]”, (p. 20). Astronauta o, més aviat, arqueòloga. Això sí, arqueòloga humana.

D’aquest moment seu, i d’aquesta seva visió personal, que no es pot traduir en paraules. Que, precisament perquè no es pot traduir en paraules, perquè no se’n pot parlar, perquè no pot ser dit (o traduït) en el llenguatge convencional, s’ha convertit en poesia. Més exactament, s’havia de convertir, no podia sinó convertir-se, en poesia.

El jo interior
En una poesia on no és (si ho volem dir així, no és tant) Denise Desautels qui parla, qui escriu, qui tradueix el que sent en paraules, sinó el seu jo, el seu jo interior, el seu jo més interiorment interior. Que prové del “fons d’aquella gorja[5]”, (p. 101).

Aquest jo que, potser —i el potser és (del tot) essencial, en aquest poemari, en aquest moment actual de la poeta; el potser, l’aculmulació de potsers ha estat el que ha fet néixer, el que ha fet néixer, necessàriament¸inevitablement, el poemari— podríem definir com a el jo del jo. El jo més profund del jo. El jo més enllà del jo.

Aquell jo, inconegut, inexplorat, incontrolat i incontrolable, que determina i configura el jo. Si ho volem dir d’una altra manera, el jo darrere del jo. El jo ocult que estableix el nostre jo. Aquest jo del jo, aquest jo darrere del jo, aquell jo més pregon del jo, que tan sols ens és possible conèixer —més que conèixer, entrar-hi en contacte, atansar-nos-hi (una mica)— mitjançant la creació artística.

Una creació artística que, si volem que doni o produeixi algun fruit —i sempre serà algun fruit, no pas res més; demanar-li més (pensar que li podem demanar més) seria absurd—, per força ha de ser interpel·lació, auto-interpel·lació, ha de ser diàleg, diàleg (permanentment) obert amb nosaltres mateixos.

Diàleg, artístic, literari, metafòric, amb el nostre jo del jo. Més exactament, entre el nostre jo —aquest jo més o menys conegut, més o menys assumit, aquest jo, diguéssim, habitual, aquest jo amb qui ja tenim el costum de fer-nos o tractar-nos, amb el jo nostre de cada dia que en dóna la vida quotidiana—, i l’altre jo, el jo del jo.

Denise DesautelsEl jo del jo
Entre el nostre jo, més o menys conscient, i l’altre jo, el jo del jo que tan sols ens parla alguna que altra vegada. Aquest altre jo, el jo del jo, que de tant en tant, de manera (del tot) excepcional, i per alguna raó especial, perquè ens trobem en algun estat límit, perquè hem arribat a algun abisme, es posa en contacte amb nosaltres: sorgeix de vegades com un braç d’horitzó.

Es posa en contacte amb nosaltres o se’ns adreça. Sempre i quan, és clar, siguem capaços, i, sobretot, ens hi atrevim. Ens atrevim a mirar per “la finestra que obrim”, (p. 133). Per aquesta finestra del món que, com a astronautes (que observem de ben lluny) i com a arqueòlegs (que observem des de molt a prop i molt endins) —i aquesta és, sens dubte, la manera de mirar de la poeta quebequesa—, obrim de bat a bat, per poder veure millor, per poder veure més, per poder veure més enllà.

Aquest jo del jo que se’ns adreça directament, sense subterfugis, net i nu: “Nu, L’arbre[6]”, (p. 133). Que se’ns adreça en un llenguatge que no és el llenguatge convencional. Que és un altre llenguatge. Un llenguatge, també, més enllà del llenguatge.

El llenguatge del silenci, dels silencis; aquell que no necessita paraules per parlar; aquell que se’ns adreça sense paraules; aquell que parla, que només pot parlar —i parlar-nos— d’esperit a esperit, d’ànima a ànima. I, cal dir-ho, als esperits i a les ànimes, les paraules, el llenguatge (el llenguatge convencional; el llenguatge de cada dia) no els cal —ni els serveix— per a res.

El gran repte
Però, és clar, és ací, en aquest punt precís, on el món i la persona coincideixen, on la realitat entra en contacte amb el pensament (i amb el sentiment), que es produeix el gran repte. Aquell en que cal que nosaltres, els humans —i, més concretament, entre els humans aquells, i només aquells que, dotats d’un do de comunicació especial, s’anomenen artistes— convertim el que observem (i, sobretot, el que sentim) en paraules, en art.

En que cal que convertim en paraules, en metàfora artística, el que hem vist en obrir la finestra, en entrar en contacte amb la realitat i mirar cap enfora i cap endins. Cap enfora des del més endins; cap endins, des del més enfora.

El que hem vist i, sobretot, el que hem pensat i, encara més, sentit. Que ho convertim en metàfora artística a fi de poder-ho compartir amb els altres. A fi de poder complir la nostra funció transmissiva. De convertir-nos en els intèrprets o torsimanys del que els nostres esperits senten, del(s) diàleg(s) entre les ànimes i les ànimes.

En aquest cas, com fa Desautels, entre el jo, diguem-ne, de cada dia, i el jo essencial o excepcional, el jo del jo. El jo que acostuma a estar (i a mantenir-se) callat però que, molt de tant en tant parla —ens parla. O, potser, que sempre ens parla però que, tan sols molt de tant en tant ens és donat o podem sentir.

Sentir, però, de l´única manera que podem sentir aquestes coses, aquest diàleg o conversa entre ànimes, entre diversos jos, entre, diguem-ne, el jo superficial i el jo profund: sense paraules, sense llenguatge.

O, si ho volem dir d’una altra manera, d’unes paraules i un llenguatge que està molt (i molt) més enllà de les paraules i del llenguatge. Si més no, molt més enllà de les paraules i del llenguatge que, a imitació o en paral·lel als nostres “jos” quotidians, podríem anomenar superficials. D’aquestes paraules i d’aquest llenguatge que, per tant, també, com al nou jo la poeta l’anomena jo jo, bé podríem anomenar les paraules (de les) paraules o el llenguatge (del) llenguatge.

Acompanyament de les arts
Probablement és per això —probablement, atès que, com ja he advertit, tan aviat com ens endinsem en aquest indret i moment excepcional, en aquest més pregon, en aquest més enllà, tot és, i no pot sinó ser, potser— que Desautels recorre a altres arts i a d’altres poetes, per escriure aquest poemari.

D’où surgit parfois un bras d’horizon, Denise Desautels, Poésie Gallimard, 2022A fi que les altres arts, arts sense paraules, arts en que el llenguatge és més que llenguatge, en que el llenguatge és un altre llenguatge, i potser per això, més esclaridor o il·luminador, l’ajudin a dir el que no pot dir.

Perquè no tan sols sigui la poesia —l’art de la paraula, la paraula esdevinguda art, la paraula duta molt més enllà de la paraula, la paraula transformada en llenguatge de l’ànima, de les ànimes— la que li permetin anar molt més enllà, la que li permeti suplir, en la mesura que això sigui possible, els límits de les paraules, sinó que siguin les arts, totes les arts,

Perquè allò que ni tan sols no pugui dir la paraula poètica, la paraula metafòrica, la paraula sublimada, alliberada de la dictadura del sentit i del significat, ho puguin dir (o ajudar a dir) les altres arts.

Totes aquelles altres arts a les quals no els cal la paraula per parlar. Totes aquelles arts que, sense paraules —i, per tant, més enllà, per damunt de les paraules— (ens) parlen.

Més enllà (o per damunt) de les paraules, quan es tracta d’altres arts, o amb altres paraules, amb les paraules dels altres, quan transcriu versos o altres texts d’altres autors o, sobretot, autores. Aquestes altres paraules que ja han dit, abans que ella, el que no es pot dir. I que, per tant, l’ajuden a dir el que no pot dir. El que, malgrat no poder dir, ha de dir.

No poder dir
I si ella no pot dir, si ella ha necessitat més de cent quaranta pàgines, i l’ajut o la col·laboració d’altres arts i d’altres autors —i, en català, d’un traductor de la talla d’Antoni Clapés— per provar de dir el que li calia dir però no podia dir, com hauria, jo, de poder dir en el limitat espai d’una breu crítica literària el que ens diu en el seu poemari?

Senzillament, no puc. Ni puc ni, en el quimèric cas que pogués, no vull fer-ho. No vull fer-ho perquè no tan sols trairia el poemari —com succeeix cada vegada que un soi disant crític literari té la pretensió d’explicar un poema o un poemari— sinó que, el que seria més greu, la raó que el va fer néixer.

Perquè si, Denise Desautels, per dir el que li calia dir, per transmetre el diàleg entre animes, entre el seu jo (habitual) i el jo del seu jo, ha recorregut a un llenguatge més enllà del llenguatge, com podria, jo, cometre la insensatesa d’interpretar-lo en una primera aproximació?

Com no reconèixer, doncs, que, per poder parlar, en les condicions que crec que mereix —de fet, exigeix—, una obra com aquesta, em caldrà no tan sols una única crítica literària sinó unes quantes de consecutives?

Crítiques que aniré redactant amb l’atenció i la calma que requereixen. I que, tan aviat com estiguin a punt, publicaré a continuació d’aquesta al meu bloc.

Por semblar, per descomptat, una excusa, una simple manera de no comprometre’m, de fugir d’estudi, de sortir-me per la tangent, d’evitar de reconèixer que no he estat a l’alçada del repte, que no hi he entès res. La qual cosa, en realitat, tampoc no voldria dir gaire, atès que, en poesia, no hi ha res a entendre. No hi ha res a entendre perquè hi ha molt, hi és tot, a entendre.

dissabte 19/ dimecres 23 de març del mmxxii

[1] « moi moi », (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Éditions Gallimard, Paris, 2022, p. 66).
[2] « la pensée de maintenant », (p. 42).
[3] « Aujourd’hui haletante », (p. 200).
[4] « L’astronaute y observe le monde par sa fenêtre », (p. 19).
[5] « fond de cette gorge-là », (p. 100).
[6] « Nu. L’arbre », (p. 123).

(Vous pouvez lire la traduction françoise de cet comte rendu ici)

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?

www.Bookshop.org

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *