Catedral de cinc naus
Amb la puntual impuntualitat habitual, comença a la sala Joan Corominas de l’Institut d’Estudis Catalans l’homenatge imprescindible a una escriptora (i a una dona) imprescindible: Renada-Laura Portet. Pren la paraula Joandomènech Ros, President de la institució, donant la benvinguda als assistents i presentant l’homenatjada com una “persona amb molt de foc”. Al seu torn, l’omnipresent Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, afirma que el d’avui és un reconeixement més que merescut, a una dona fantàstica que ha brillat en dues facetes, com a lingüista i com a escriptora, pel seu compromís amb la llengua i el país. En destaca la seva excepcional qualitat humana.
Xavier Montoliu dóna pas a Jaume Queralt, que, en un català afrancesat, comenta que Portet, de tan gran com és, “representa una catedral amb quatre o cinc naus: és un talismà tossut, un foc follet creador tan polifacètic que provar de descriure-la suposa caricaturitzar-la”. Jean-Paul Escudero explica la importància cabdal que l’escriptora ha tingut en el món de l’onomàstica catalana amb treballs tan essencials com Els noms del lloc a Rosselló, on ofereix les seves lliçons magistrals en aquest camp. Carme Pagès, autora de l’assaig Renada-Laura Portet: La seva essència, fa cinc cèntims de l’obra poètica de l’autora nord-catalana, d’altíssim nivell. Obra que, conclou, “pot semblar visceral, però és filosòfica: escriu per parlar del secret, del silenci de les vides”.
Després d’unes paraules de Joan-Lluís Lluís —“Aquesta dona que sembla menuda i fràgil és una exhortació,una amonestació i una diatriba. És una tramuntana i com ella en necessitem moltes més”— i de la intervenció musical de Pere Figueres i de la lectura d’alguns dels poemes de l’autora, entre d’altres, del seu darrer poemari, N’HOM (Emboscall, 2017), clou l’acte una emocionadíssima Renada-Laura Portet, enamorant tots els assistents amb els seus 90 anys carregats d’empenta i energia i amb la sincera calidesa de les seves paraules: “Encara em demano què he fet, jo, per rebre aquesta magnífica recompensa. L’únic, defensar els tresors de Catalunya, la nostra mare, perquè de mare només en tenim una, i sencera: Catalunya. La meva gent sempre deia: «Sem catalans i parlem català». Per això, ara, que estic tan desvalguda, en tinc prou amb asseure’m davant del teclat i començar a escriure en català per tornar-me a sentir bé.”
dijous, 29 de juny del mmxvii
Publicat a El Punt Avui, el 30 de juny del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres cròniques literàries
♠ El Berenar literari (de la Llibreria El Cucut).
♣ Presentació de Més amunt que les flames, de Louise Dupré.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
