Quin Sant Jordi volem?

NOTES DEL DIETARI

4 d’abril del mmxxvi

Quin Sant Jordi volem?

Hi havia un vell i escanyolit cavaller manxec que lluitava contra els molins, hi havia votants que s’afrontaven a policies aporellaires amb Fairy, tot ells gent irreverent que feia el que no tocava, que s’oposava a l’orde establert, a les coses com són —més exactament, a les coses com han de ser.
I Sant Jordi ha de ser, per descomptat, Sant Jordi; ha de continuar sent el Sant Jordi dels darrers anys, el mateix que ha avalat fa quatre dies la tan ben pensada Nit de les Lletres Catalanes: la Gran Festa del Llibre.
La Gran Festa que, si hi pensem un xic —per un dia, potser ens podem permetre no seguir a peu de lletra les indicacions d’amesellement—, és en realitat l’Única Festa del Llibre.
L’única perquè la resta de l’any els llibres desapareixen de l’aparador públic i retornen a la cleda, que és d’on els poders públics prefereixen que és mantinguin, fent companyia a la resta de les arts, per definició incòmodes, inestables i, el que és pitjor i (molt) més greu desestabilitzadores, contestatàries.

Que res no canviï
A fi que tot segueix com està, que res se’ls escapi de les mans, que el món literari sigui tan benèvol amb els que manen com els mitjans de comunicació públics, que no posi en risc l’oasi català —cultural, artístic i no: que tranquils que ens vam quedar, els esverats habituals (tots d’ultradreta, no cal dir-ho) quan Francesc Xavier Vila, el Conseller de Política lingüística ens va assegurar que la llengua catalana no pateix cap persecució, ni a les escoles ni enlloc!—, ja s’han posat en marxa les estratègies de cada any.
En primer lloc, ja han aparegut les llistes dels llibres que es preveu que es vendran més per Sant Jordi. Llistes que es converteixen en crida, en profecia auto-complerta: per quina raó haurien de trencar-se les banyes pensant quin llibre han d’escollir aquell dia la majoria de compradors —que no pas, ai las!, de compradors; només faltaria, ara que calgués llegir-los, els llibres que comprem per Sant Jordi!— si ja hi ha qui els estalvia la feina, qui els guia pel bon camí?
En segon lloc, TV3 i Catalunya Ràdio —aquest 3Cat o com es digui que tant fa per evitar aigualir la nostra especifitat nacional, per evitar integrar-nos en la identitat comuna (i universal) espanyola— ja s’ha afanyat a entrevistar els autors que toca. Els que cal llegir —perdó, comprar.
Tasca ben fàcil, d’altra banda, car una bona part d’ells i d’elles, casualment, treballen a casa, treballen portes endins.
Diem casualment, com podríem dir curiosament, perquè no compartim pas aquella idea desassenyada, conspiranoica i sense cap mena de fonament, producte de l’enveja dels mediocres, dels que no estan a l¡alçada de la genialitat literària dels teletresaires, que afirma que és per aquesta raó i no pas pels seus, més que indiscutibles, mèrit literaris, que els concedeixen premis, planetaris, la majoria d’ells, o els publiquen les obres.
En tercer lloc, es continua donant suport a la literatura d’entreteniment, a la que no tan sols no posa res en qüestió, sinó que és més assequible, on es dóna tot per fet, on el que predomina és la recepta i el receptisme, l’intriguisme, l’escoloescripturisme de manual.

Heretgia
Dir això, de fet, tan sols insinuar-ho, constitueix, és clar, una gran heretgia. Més encara, la major i la més intolerable de les heretgies.
Perquè suposa posar en dubte no només l’estatus quo actual sinó l’esforç que s’ha fet durant tants i tants anys per l’igualitarisme, per posar al mateix nivell les obres artístiques i les obres d’entreteniment; per acabar amb la distinció que, per raons de sentit comú, de lògica elemental, sempre s’havien establert entre les dues literatures que han coexistit al llarg de la història: la d’evasió i la d’autor.
Entre la literatura a la que t’hi acostes per passar una bona estona, per distreure’t, per relaxar-te, per deixar enrere els dies de cada dia —i, per tant, els problemes— de cada dia i la literatura a la que t’hi acostes per anar més enllà, per fer front a la vida.
Per acarar-te al món, a la vida, a l’existència, a aquesta existència nostra inconeguda i inconeixible, per (tractar de) qüestionar i de qüestionar-te; en definitiva, per fer front no tan sols als dies de cada dia sinó —sinó, també— als problemes de cada dia; problemes que, al mateix, temps, són els de sempre: quin sentit té, l’existència humana. En realitat: té sentit l’existència humana?

Diferència de grau
En tots dos casos, en totes dues literatures, cerquem, doncs, el plaer. Mes d’una manera diferent; en un grau diferent.
En la d’entreteniment, un plaer més directe, adreçat sobretot als sentiments, a les emocions, a les satisfaccions més immediates o primordials.
En la d’autor, un plaer no tan directe, no tan immediat, més en segon terme; un plaer que requereix una major interiorització o assimilació; que, sense deixar d’adreçar-se al cor, als sentiments, a les emocions —l’art no pot sinó adreçar-s’hi—, s’adreça, alhora i també, també i alhora, al cervell, al pensament, a l’esperit; a allò que no hem de témer anomenar l’intel·lecte.
Una ens qüestiona; l’altra, ens conforta.

Elitisme
Si diem ‘no hem de témer’ és expressament, és per deixar apuntat un dels riscos que, a més a més de ser acusats d’heretges, incorrem els que encara defensem la imprescindible separació entre literatura d’entreteniment i literatura d’autor: ser acusats d’elitistes.
O el que és el mateix, de pretendre esposar la nostra superioritat, de fer-nos valdre, de situar-nos au-dessus de  la mêlée.
Talment com si diferenciar suposés, ineludiblement, establir un judici de valors. Com si impliqués que hi ha una literatura de primera categoria i una de segona.
Com si ho impliqués no ja implícitament, sinó explícitament. Com si, en comptes d’una defensa, fos un atac.
Una manera de veure —més que ‘de veure’, de voler veure, interessada, no pas neutre ni, encara menys, neutral— ben usual a dia d’avui, en aquesta nostra època maniqueista, de confrontació permanent: o estàs amb nosaltres o en contra!
I no, com sabrà qualsevol persona que s’hagi acostat alguna vegada que altra a la filosofia, als sil·logismes, no compartir, no implica oposar-se; implica, només, diferir.
I diferir suposa, per damunt de tot, aportar, enriquir, ampliar; aportar, enriquir o ampliar les possibilitats del coneixement, del diàleg, de la entesa.

Cal dir
Ara bé, reconèixer que no és ni correcte ni ajustat pretendre situar una de les literatures damunt de l’altra, assenyalar que és beneficiós no tan sols que existeixin —més exactament, que coexisteixin— les dues, que això ens permeti escollir, tampoc suposa que les puguem anivellar al cent per cent.
No ho suposa perquè, al capdavall, de tant voler anivellar, acabaríem amb fer impossible la diferència, la diferenciació.
És per això que creiem que cal dir, que cal dir-ho i, a més en veu (ben) alta, malgrat que hi hagi que es pugui sentir incòmode: hi ha dues literatures, i cap d’elles és, per se, superior a l’altra; ara, l’una d’elles és (almenys una mica) més literària o artística que no pas l’altra.
Una passarà a la història de la literatura i, l’altra, no.

La història de la literatura
Si més no, una passarà als llibres d’història de la literatura a plena pàgina, hi obtindrà un paper essencial, en serà la protagonista, amb tots els honors, viurà i reviurà, i l’altra, hi ocuparà un paper secundari —quan no quedarà relegada a les notes a peu de pàgina (o, simplement, desapareixerà).
I aquesta és la literatura d’autor, no pas la d’entreteniment —si més no, la de simple entreteniment.
I això cal dir-ho i repetir-ho.
O, més que no dir-ho i repetir-ho, defensar-ho. Defensar-ho i, sobretot, explicar-ho.
Que és, precisament, el que, amb tota la modèstia del món (i una mica més, si cal) em proposo fer en aquests meus apunts literaris pre Sant Jordi.
Us convido a acompanyar-m’hi. A llegir-me, a escoltar-me. No pas, per descomptat, perquè tingui raó i, encara menys, tota la raó —això sí que seria un exercici de vanitat i d’elitisme imperdonable— sinó perquè pugeu conèixer la meva raó.
O, el que és el mateix, una raó diferent —i, recordem-ho: diferent no vol dir oposada (i, encara menys, en contra de)— de la que s’acostuma a escoltar.
Us convido a escoltar-me i, per descomptat, a dir-hi la vostra.

© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Quin Sant Jordi volem (II)

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)