Màrqueting a banda, en general no resulta gens fàcil saber per quina raó una obra obté un gran èxit de públic; per quina raó esdevé un best seller —la qual cosa no implica, per força, que sigui un best reader, per descomptat. Sovint, els motius són més sociològics —fins i tot psicològics (o patològics), com en el recent cas de la trilogia de les ombres. És per això que publicar un llibre —que no siguin un fast food cultural, producte d’una fórmula o recepta, s’entén— que hagi estat un èxit a la seva terra no implica cap garantia.
Què pensar, doncs, d’una novel·la que prové d’un dels països europeus més petits, escrit en una llengua que parla poca gent més de la que viu a la ciutat de Girona? D’una novel·la protagonitzada per una dona de vuitanta anys que, per culpa de dur “decennis fumant”, (pàg. 10), viu estirada al llit, tota sola, “aparcada com un cotxe vell” en “un garatge, amb un ordinador portàtil i una vella granada de mà”, (pàg. 9)? Què dir d’una novel·la amb un inici tan sorprenent com colpidor, amb un títol tan intrigant com incomprensible, i una coberta tan impactant com neguitejant? D’una novel·la que ja de bell antuvi situa les cartes damunt la taula, proposant-te el repte d’acarar-la?
Què pensar o què dir de La dona a 1000° (Konan við 1000°- Herbjörg María Björnsson segir frá), d’aquesta novel·la de Hallgrímur Helgason publicada el mes passat per Edicions 62? Ras i curt: si no temeu cremar-vos amb el foc de la veritat literària, de la literatura en esta pur —amb la consegüent mescla de riscos i avantatges que això suposa—, capbusseu-vos-hi de ple. Això si —seria insensat no advertir-vos-en—, agafeu alè, feu el cor fort, i, sobretot, estigueu disposats a deixar-hi estrips de la vostra pell (i de la vostra ànima), en la lectura.
Aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat— ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta —“Parlar a un rei de voluntat popular era com parlar de fusteria amb un home de l’edat de pedra”, (pàg. 377)— d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament: “la història de la humanitat […] tan sols és una immensa estupidesa masculina que les dones de tots els temps han agut de deixar que passés”, (pàg. 125). I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, un convit a esprémer fins el darrer sospir els fruits de l’existència.
Perquè el llibre de Helgason és, sobretot, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”, (pàg. 71). És cert que potser costa un xic prendre-li el pols, que durant les primeres 50-60 la lectura se’t fa una mica costa amunt i no saps ben bé com, ni per on, agafar-la (entre d’altres raons, perquè, com la vida, la literatura de veritat mai no duu manual d’instruccions), però, si superes l’estranyesa i aconsegueixes avesar-t’hi, tot d’una arrenca el vol, agafa la seva velocitat de creuer —de 1.000 milles per hora— i se t’enduu amb ell en una voràgine indeturable.
El tan perillós i inestable artefacte explosiu —difícilment equiparable a cap altre— que ens ofereix l’autor islandès va agafant embranzida, com un panzer alemany avançant per l’interminable estepa russa, deixa al seu darrera terra devastada, causant admiració i devastació a parts iguales.
La seva protagonista fa balanç de “l’infern del temps”, (pàg. 129) que ha hagut de patir des que era jove, i ho fa “una vida i cent homes més tard”, (pàg. 153), rememorant-ho (i revisant-ho) tot precisament en el moment més adient, i clarivident, per fer-ho. Quan present i passat coincideixen —“Estem aquí juntes dues germanes de si mateixa, la Herra Jove i la Herra Vella”, (pàg. 186)—, quan disposa de temps i condicions per fer-ho: “quan la meva prostració em permet […] mira[r] […] la vida en totes les seves peces, il·luminar-les i organitzar-les per construir amb elles una imatge coherent d’una persona, una vida, un segle”; quan “els privilegis dels últims dies” la faculten a “veure perfectament tots els altres dies”, (pàg. 169).
És clar que si pot parlar i reflexionar sobre tot no és només perquè té molts anys, sinó, justament, perquè, des de ben jove, ha estat una dona a 1000°: una dona que ha viscut sempre a 1.000 per hora i al 1.000 per 1.000. La seva no és una, sinó 1.000 vides en una sola. Una vida marcada per la pitjor de les catàstrofes possibles, la guerra: “vaig fer quinze, setze i disset anys en una sola nit”, (pàg. 410); “Com millor es pot descriure una guerra és així: acabes en el que s’anomena «el pitjor moment de la vida» cinc vegades al dia”, (pàg. 416); “cada dia era una vida sencera”, (pàg. 553); “Quan has hagut de lluitar per viure fins al final del dia, cada dia és tan important com uns quants anys”, (pàg. 558)
Al mateix temps que una diatriba contra els conflictes bèl·lics —que si la llegissin els que les declaren hauria d’acabar amb elles per sempre més— és, sense cap mena de dubte, la major i més devastadora declaració “contra el poder masculí”, (pàg. 432), que s’ha vist en molt de temps. I, al damunt, escrita per un home! Per un home que combat impecablement contra l’estupidesa humana però, amb major severitat, contra la masculina; contra aquest mascle alfa que fa la impressió de no haver sortit encara de la casella de sortida en la partida de l’evolució!
És una mena d’Indigneu-vos literari: un crit de revolta contra tot i contra tothom; un imprescindible (i benvingut) revulsiu que combat amb la seva prosa salvatge i incontenible contra la immobilitat, el silenci —“el silenci era un dels pilars fonamentals de la cultura islandesa”, (pàg. 99); “igual que ells, m’havia rendit al poderós Silenci Silenciosson, cruel dictador d’Islàndia al segle XX”, (pàg. 516), el conformisme —“Per naturalesa, l’ésser humà és una formiga i prefereix optar per ser passatger de la gran roda de la fortuna que ser ell mateix qui en decideixi la marxa”, (pàg. 173)—, la trivialitat i l’adotzenament; que ens convida a engegar-ho tot a dida, a fer tabula rasa i començar de cap i de nou… després d’emprar la bomba alemanya del seu pare per acabar definitivament amb la mediocritat omnipresent que ens asfixia i anorrea.
Malgrat la seva innegable força humorística —en alguns instants, impagable: la cita prèvia per al crematori, els missatges electrònics que envia a “les meves maleïdes nores”, (pàg. 279), la fantàstica aparició del mig Hitler…— bé podria gosar gairebé fregar l’heretgia de servir-me del subtítol d’una de les peces cabdals de Nietzsche per afirmar que aquesta novel·la desmitificadora, iconoclasta i irreverent, que únicament es respecta a ella mateixa i que, com un tifó desencadenat, fa volar pels aires qualsevol convenció, és “un llibre per a tothom i per a ningú” (Ein Buch für Alle und Keinen): per a tothom qui tingui el coratge de llegir-lo; per a ningú que no el tingui.
dimecres, 10 de juliol del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
