Splendeurs et misères des courtisanes, Honoré de Balzac
Ànimes al nu
El primer que cal plantejar-se, en parlar d’una obra tan complexa i rica com Splendeurs et misères des courtisanes (Livre de Poche, 2008) és si per assaborir-lo plenament cal haver llegir prèviament Illusions perdues, del qual n’és la continuació o, fins i tot, Le Père Goriot, on veu la llum aquest inoblidable personatge que és l’abat Carlos Herrera —tot i que allí el coneixerem amb un altre nom (que no desvetllo per no avançar res que no sigui imprescindible).
Crec, modestament, que no cal, haver-los llegit, atès que el volum té una entitat pròpia fortíssima, però si que potser és preferible haver llegit, anteriorment, almenys les Il·lusions perdudes. Entre d’altres raons, perquè és una meravella literària. Però si no ho heu fet, si no el teniu a l’abast, podeu endinsar-vos en la seva segona part sense cap temor ni prevenció, n’obtindreu un gaudi pràcticament idèntic: la història de Lucien i d’Esther, damunt la qual s’estén tothora l’ombra immensa de l’abat esmentat, us captivarà igual; constatareu que deixar de banda les obres capitals del genial creador de La Comédie humaine és un luxe que no us podeu permetre.
Si volem posar-li pegues a la literatura d’Honoré de Balzac —una pràctica acomodatícia habitual, malauradament massa estesa, que ha anat repetint-se, acríticament, al llarg dels anys, afectant d’altres escriptors hereus del francès, com pot ésser Pérez Galdós—, segurament ho tenim fàcil: n’hi haurà ben bé prou reiterant que escrivia massa, que ho feia massa de pressa i de manera massa desordenada; remarcant que posava major èmfasi en el què (en l’argument) que no pas en el com (en la forma). I, en el cas d’aquesta novel·la, destacant que l’escrigué com un fulletó; amb l’agreujant que no tingué temps de llegar-nos una versió definitiva o corregida.
Si a això hi afegim d’altres elements que poden resultat descoratjadors per al lector comú, com la llargària de l’obra (750 atapeïdes pàgines), o com els opacs diàlegs del baró de Nucingen —que certament poden suposar un mur infranquejable per a tots aquells que no tinguin el francès com a llengua materna: “Hau crante callot! fichi pédate ki tord! cria-t-il. Sante frante si di haddrappe cedde foidire” (pàg. 122)— ho tindrem ben fàcil per parlar malament d’aquesta novel·la. En acabat, podrem aclofar-los tranquil·lament al nostre sofà amb la (falsa) satisfacció de la feina feta.
Mal feta, és clar; si més no, des del meu punt de vista. Car ens trobem davant d’una gran, gran novel·la, on no només s’hi descriu, amb una precisió de retratista (sobretot, moral) una vasta amplitud d’escenes de la “vie parisienne” i de les innombrables ànimes que l’habiten —“je regarde une auberge comme le véritable Etat-Civil d’un pays, le notaire n’est pas plus instruit que l’aubergiste de tout ce qui se passe dans un petit endroit… […] Un aubergiste est le répertoire vivant de toutes les aventures, il fait la police sans s’en douter” (pàg. 359)— i una terrible i molt creïble història d’ambició, que no s’atura davant de res ni es priva de recórrer als mitjans més abjectes, sinó, per damunt de tot això d’una història d’amor com ben poques.
Una preciosa història d’amor, alliberada del romanticisme adotzenat i previsible dels fulletons a la moda; una història d’amor en la qual la integritat de la Julieta (Esther) se situa mil vegades per damunt del Romeu (Lucien) de torn, no només perquè és capaç de sacrificar-ho tot per aquell que estima (fins i tot a renunciar al seu amor perquè ell pugui obtenir un lloc a l’alta societat) sinó perquè, com una nova Magdalena, malgrat haver-se vist obligada a vendre el seu cos, el seu cor i la seva ànima no fan més que anar-se purificant a mesura que avança l’obra: “elle s’est lavée dans les sacrifices qu’elle a faits à son amant” (pàg. 283).
Si, indiscutiblement, Carlos Herrera és el Mal, en majúscules —“Le Mal, dont la configuration poétique s’appelle le Diable” (pàg. 137)—, Esther, el Bé, la santedat (ben entesa: no pas la del catolicisme, que valora més el patiment que pas la raó que l’ha provocat).
Els dos personatges són la cara i la creu d’una mateixa moneda, la foscor i la llum. I si considerem que un d’ells és (o diu que és) un preclar membre de l’església i, l’altra, una dona que ha tingut com a ofici el més vell (i més malvist) del món; que un és, en teoria, un representant del Cel i, l’altra, de l’Infern; que un, és un Àngel —“Ce n’était plus une courtisane, mais un ange qui se relevait d’une chute” (pàg. 79)— i, l’altra, el Diable, el missatge balzaquià no podria ésser més revolucionari, més trencador. Amb major raó si veiem com acaben, com són premiats per la societat, ell i ella.
De nou comprovarem que la perspicàcia de Stefan Zweig l’encertava de ple en considerar que l’obra de Balzac “est devenue le plus grand magasin de documents humains qu’il y ait eu depuis Shakespeare” i que l’escriptor de Tours no s’amagava gaire darrera d’un dels seus personatges, Gobseck, quan a la novel·la del mateix títol, li deia dir: “croyez-vous que ce ne soit rien que de pénétrer ainsi dans les plus secrets replis du cœur humain, d’épouser la vie des autres, et de la voir à nu ?”.
En síntesi, [més que no pas perdre el temps demanant-vos si Splendeurs et misères des courtisanes és o no una de les obres cabdals de l’immoridor autor d’Eugènie Grandet, o si és el llibre més adient per començar a llegir-lo, llanceu-vos de cap a qualsevol de les seves novel·les i gaudiu-les!
diumenge, 8 de maig del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons