Veritat no dita
Per bé o per mal, tenim una certa tendència a rebre —i a valorar— els llibres que han obtingut premis literaris d’una manera diferent que els que ja sigui exigint-los més o bé atribuint-los una qualitat indiscutible. En qualsevol cas, entenc que els fem un flac favor, si actuem així: és preferible alliberar-se de tota mena de prejudicis i tractar-los com el que són: un nou poemari, una creació artística. Una creació artística que, com a tal, ha de sostenir-se, per damunt de tot, per la seva vàlua —o, millor, intensitat— poètica i vital.
Amb Molsa, (adia Edicions), que ha obtingut el Premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany, Anna Gual posa des de bon començament les cartes damunt la taula: el primer poema, “Ara sí” —situat al llindar de l’obra no pas per casualitat, sinó com el far que ens ha de guiar en la travessia poètica que ens convida a iniciar, a compartir amb ella— és tota una declaració d’intencions (o un avís per a navegants, si ho preferim així): “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal. // Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. / Només viscut.”
En aquests quatre versos —que si es llegeixen desmenjadament (la qual cosa no podria ésser més contraproduent en un llibre de poesia) corren el risc de semblar que diuen poc—, amb una pinzellada, ja ens ho ha dit tot: llença els daus sobre la taula i ens incita a jugar, donant-nos a conèixer les regles del joc. En primer lloc, el llenguatge serà senzill, assequible, entenedor; en segon, la col·laboració del lector o lectora no és que sigui convenient o recomanable, és obligatòria.
Amb una (aparent) contradicció que diu molt sobre el seu jo poètic, ens fa saber que si, per una banda, el llenguatge elitista, cultista o complicat, de recerca arqueològica de diccionari comporta una obscuritat gratuïta i innecessària —recórrer, de manera artificiosa, forçada, a les paraules més inusuals no és (per més que un bon nombre d’aspirants a la glòria lírica literària s’ho pensin) pas un mèrit, sinó una mostra de com es pot confondre pregonesa amb art circense—, per una altra banda, dir-ho tot, assajar d’il·luminar fins els darrers racons del poema, talment com si a qui llegeix li calguessin contínuament les crosses de l’autor per seguir-li les passes, no fa més que tallar les ales al poema, limitar-lo: si en vol (ex)treure el màxim rendiment, el lector no es pot limitar a dir-lo, sinó que l’ha de viure —i, per tant, recrear; reviure— el poemari.
La paraula (i les paraules) de Gual flueix, arriba, s’entén, defuig l’artifici, és autèntica, poua en els conceptes, és transparent, accessible, com ho és una de les grans, grans poetes catalanes recents, Montserrat Abelló, que altifica els mots (i les coses) més habituals i comuns, i com ella —que escrivia “Omplo la pàgina / d’interrogants. […] // Potser ara, quan sigui en ple / hivern, n’arribi a trobar la resposta” (Indicis d’altres moments)— cerca respostes en l’escriure (i en el dir): “Tot el que escrivim / és sempre / una resposta / a una pregunta no formulada.”
Però escriure —com viure; no escrivim per assajar de trobar sentit(s) al viure?— no és la via per trobar respostes —i, encara menys, totes les respostes (si és que existeixen)— sinó per ampliar els horitzons, infinits, de les preguntes; per dialogar, socràticament, amb nosaltres mateixos —fent servir com a mitjancera la Natura (“Sols de terra em sé i m’és suficient per escriure”)— i anar descobrint les respostes balderes o que no serveixen, per anar cobrint escletxes, per anar ampliant més i més les preguntes, per prendre consciència que, som més sabem, més sabem què no sabem;per anar cobrint escletxes, per construir-nos per acumulació de falses respostes, de mentides que ens volen protegir davant del buit: “Quin esglai saber que no hi ha retorn”.
I per (re)construir-nos —per fer-nos, per dir-nos, per (re)crear-nos, per (re)descobrir-nos— el primer que ens cal és coratge; coratge per mirar sense por (“Heu de mutilar-vos la por, / severs en el tall, per reobrir-se a la possibilitat”), per afrontar els risc del que anirem trobant (“Fer és una lluita tenaç / contra un mateix”), per mantenir l’esguard quan el que veus i trobes (et) fa mal, perquè “el dolor […] / és intrínsec a l’aventura”, i, per tant, si vols (provar de) saber has d’acceptar el risc segur que comporta; perquè viure no és passar ni (limitar-se a) esguardar, sinó fer; és, per dir-ho en termes nietzschians, voluntat de poder (o de saber), i el saber enriqueix, però no hi ha enriquiment (ni creixement) sense preu: “Fes el que vulguis / quan vulguis: tot costa”.
Tot costa i tot provoca dolor, i en aquest poemari em sembla sentir-hi ressons d’un molt gran, irreparable dolor, un dolor que, com afirmava Alice Walker («Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin”) potser tan sols la poesia, com a acte catàrtic, pot maldar de purgar o extirpar; un dolor particular, que l’agermana amb un altre excel·lent poemari, Afollada el de perdre, abans de temps, allò que es vol i no s’ha pogut arribar a tenir: “Un nadó sobrevivent”; “moment embrionari”; “carn / germinal”; “el nen desaparegut”; “El monòleg del fetus / dins la panxa”; … Un dolor que, com en el poemari de , de Laia Martinez i Lopez, duu aparellat “el pes de la culpa”, el retorn del concepte del pecat: “els nostres plaers més pecaminosos”; “un tros de pecat”, “moment embrionari”, “carn / germinal”.
I no dic més, en primera instància perquè no cal, però, sobretot, en segona, perquè una altra característica essencial de Molsa és no dir més del que cal; o, per parlar amb major propietat, callar fins i tot quan podria fer la impressió que no caldria: “D’oxigen, / els versos en van plens”; “els plecs airejats de la paraula”; “Més enllà del so”; “No és precís / entendre la mandíbula / quan parla”.
I perquè la poetessa vilafranquina no ho diu tot, deixa llacunes i espais perquè entén que, de la mateixa manera que la novel·la és l’art de convertir la ficció en realitat, el de la poesia és l’art de (lluitar per) dir l’indicible, d’arribar molt més enllà de(l que poden esbossar) les paraules. Una art que la poetessa llaura però que requereix la col·laboració del lector per acabar de germinar; una art totpoderosa on “Déu ets tu, que llegeixes”, on no se’t demana que llegeixis, només, sinó que plagiïs “el brunzit del rierol”, que hi posis tot el que puguis de tu, que t’hidratis “amb l’aigua / del fons del poema”, perquè “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”.
I, atès que, si volem que el poemari s’esbatani del tot, que fructifiqui i assoleixi tot el seu potencial, cal que siguem els lectors (l’autora ens hi commina, vers a vers) qui el completem (i el complementem); hem de deixar-nos dur, únicament, pel que l’excipient poètic d’Anna Gual ens provoqui, alliberant-nos de temors, prejudicis, absurds partits presos o visions d’altri —“Malaurat l’amo de la visió horitzontal”—, que podrien condemnar-nos a fer una lectura reduïda, monolítica o unívoca —“Fer és contradir-se”— dels versos; per a la poetessa, “cada paraula és una persona” i, per tant, una art celestial on existeixen tantes lectures com persones possibles que la llegeixi; o el que és el mateix: “Què fas, que no escrius”, en llegir-me —o el que ve a ésser el mateix: perquè no (re)escrius la meva poesia tot llegint-la?
En síntesi, per no allargar-me més del que ja he fet, per no dir res (més) que no hagi volgut dir ella, un gran poemari, que posa de manifest que, en qualsevol art, res millor que “allunyar-se del virtuosisme / per tocar la veritat”.
dilluns 26 / divendres 30 de setembre del mmxvi
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 20 de novembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons