El demà és seu
Anar al teatre a les 8 del vespre a Terrassa és tota una experiència, sobretot quan encara és tan clar que sembla que siguin les tres de la tarda, et disposes a veure una obra que té com a protagonistes els alumnes del 3er curs d’interpretació de l’ESAD (Escola Superior d’Art Dramàtic) i de 1er de l’ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle) de l’Institut de Teatre de la Diputació de Bacelona, amb un títol en portuguès que ens duu a la memòria una cançó de Vinicius de Moraes i Toquinho— “Como dizia o poeta”— i t’envolten per totes bandes joves plens d’energia amb moltes ganes de veure els seus companys.
Acostumat que els espectadors de teatrals siguin de major edat, es crea un ambient desusat, de certa familiaritat o complicitat, que et fa creure, no saps ben bé perquè, que “tot és possible”, que el què t’espera és alguna cosa d’especial, que viuràs la màgia del teatre amb una autenticitat com poques vegades l’has viscuda.
L’escenari que t’acull fa encara més acusada aquesta impressió: un piano, feblement il·luminat, a l’esquerra, al bell mig, una escala de fusta de vuit o nou graons en forma de podi —que anirà transformant-se i traslladant-se al llarg de l’obra, demostrant la força invencible i la multiplicitat quasi infinita de la simplicitat—, i una boirina que ho difumina tot.
A partir del moment que apareix el pianista, primer, i, després, els set esplèndids protagonistes de la representació, t’adones que la sobrietat està més que justificada: el joc de llums, colors, ombres i fums que s’aniran succeint embolcallen i acompanyen l’obra però no distreuen ni s’atorguen un protagonisme que no els correspon.
Perquè el protagonisme d’aquesta obra coral que pren com a fil conductor la música brasilera, amb incorporació de cançons en altres idiomes, com la fonamental “Knocking on heavens door” de Bob Dylan, se l’enduen, per un costat els joves actors i actrius (Marta Borràs, David Díaz, Eloi Gómez, Mireia Lorente, Aida Llop, Anna Marqués i Glòria Ribera), que, a banda d’alguna insignificant vacil·lació, ben poc tenen a envejar als professionals, i, per una altra, la magnífica combinació de dansa i veus; l’acuradíssima i molt reeixida coreografia, que fa moure’s i ballar els intèrprets com si caminessin damunt de núvols. Sense oblidar, per descomptat, la tan discreta com imprescindible col·laboració (més aviat, implicació) del pianista: sense ell, (quasi) res no seria el que és.
Potser, és clar, hi ha algun que altre element millorable —la cançó final, “Oh, que será, que será”, que no acaba d’encaixar amb la resta; una certa voluntat de dir molt (de dir massa, fins i tot) que fa que alguns dels textos de Robert Herick, Carol Ann Duffy, Claudio Magris, Vinicius de Moraes i William Shakespeare esdevingui balder per reflexionar sobre l’amor i les relacions de parella prenent com a base el mite d’Ofreu i Eurídice—, però així que tornen a cantar i a ballar, a dibuixar amb els seus cossos damunt de l’escenari, tot s’oblida i es perdona.
Sens dubte el més destacat de l’obra és l’atractiva, rica, original, incessant i encertadíssima combinació entre música i ball, entre dansa i cançó, entre veu i moviment. Tant és així que tant els amants dels musicals com els de la dansa, aquells que potser creuen que els grans i millors espectacles d’aquests dos gèneres només els poden oferir les grans companyies estrangeres, ja siguin nord-americanes, dels països germànics o de l’esfera soviètica, faran bé en acostar-se a qualsevol sala on es representi Como dizia o poeta.
En primer lloc, perquè s’ho passaran molt i molt bé. En segon, perquè descobriran l’extraordinari talent que es cultiva a les Escoles Superiors de l’Institut del Teatre. En tercer, perquè comprovaran que, de vegades, alguns sí que poden ésser profetes a la seva terra. I, en quart, i més important, perquè en acabar faran com han fet aquest vespre els afortunats espectadors del Teatre Alegria de Terrassa: acomiadaran, amb un aplaudiment interminable, entusiasta i enfervorit el final de l’obra.
divendres, 27 de maig del mmxvi
Publicat a Núvol, el 31 de maig del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons