El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov
Viatge de l’interior de l’ànima
Valorar un llibre de contes acostuma a ésser més complicat que no d’altres gèneres, com la novel·la, per exemple, on és la cohesió i la integració del conjunt el que cal tenir en compte per damunt de tot. En un recull de narracions, que és fonamental: que siguin bons individualment?, que formin un conjunt més o menys homogeni?, que es relacionin d’alguna manera els uns amb els altres?, que tots ells comparteixin una temàtica o almenys una visió del món?, o, pel contrari, n’hi ha prou amb que inclogui un relat extraordinari?
Per tot plegat, entenc que resulta encara més arriscat aventurar-se a afirmar que un contista ha escrit un llibre magnífic, i més sense matisos. Tanmateix, crec que d’El crit de l’ocell domèstic (Крик домашней птицы), d’Maksim Óssipov, Club Editor, febrer del 2016, traduït molt encertadament per Arnau Barios —i molt lloat per Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de literatura 2015—, ho podem afirmar amb veu alta i clara, i sense haver d’afegir-hi gaires matisos.
És una d’aquelles obres en les quals potser costa una mica entrar-hi, (mal)acostumats com estem a un etern retorn de gairebé sempre el mateix (narracions transgressores o recerca obsessiva i teleològica de finals sorprenents), però quan li agafem el què —si és que som capaços de copsar-lo, és clar, que de tot n’hi ha, en la vinya literària del senyor— ens captiva tant que ens demanem com no n’havíem sentit a parlar, abans, d’un autor tan destacat.
D’Óssipov en podríem dir moltes coses, per exemple que és metge i escriptor, i això no deixa d’ésser rellevant, en un país amb uns precedents tan il·lustres d’aquesta combinació com Anton Txékhov i Mikhaïl Bulgàkov, o que té molt i molt present el llegat cultural (i sobretot literari), tant rus (Gògol, Lérmontov, Puixkin, Derjavin, Griboiédov, Dostoievski, Bulgàkov, Txékhov) com bíblic, que l’ha dut a ésser qui és —“Tot el que sé sobre l’abisme de les passions i etcètera em ve més per fonts literàries” (pàg. 152)— però dient això, tot dient molt, direm poc —si més no, no prou.
Els seus contes, que són cinc però són alhora un mateix, sense ésser-ho del tot —i caldrà que els llegiu amb atenció per veure-hi clar en aquesta teòrica antinòmia: no crec que cap crítica o anàlisi literària compleixi bé la seva funció si gosa avançar res que no sigui absolutament imprescindible—, ens conviden a un viatge. Un viatge molt llarg (“Tren Moscou- Tren Moscou-Petrozavodsk: catorze hores i mitja”, pàg. 10) que és el de la vida. El de la seva i, també, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble.
Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és —ni, es tem angoixosament l’autor, potser mai més no tornarà a ésser: “El passat no existeix. El futur tampoc, només hi ha el que hi ha ara, el present” (pàg. 96); “On hi havia els camerinos: res, un forat, immens, esquinçat” (pàg. 207).
Un país on tot es compra i es ven, on tot es pot arreglar amb diners pel mig: “Si és un llibre i prou, cinc-cents rubles” (pàg. 10). Amb un passat anihilador —“Al país dels soviets no et deixaven fer gran cosa. Sobretot a un humanista” (pàg. 86)— que trigarà segles a esborrar-se, si és que mai s’esborra, amb un present esgarrifós —“en el context actual no hi pot haver un poli humà. El sistema l’expulsaria” (pàg. 18)— que només permet pensar en futur que comporta l’absència de futur: “Marxar del país. […] La gent decent no hi ha de viure, aquí” (pàg. 17).
El llibre composa un retrat amarg, però molt realista, just i ajustat, aclaridor “de les alegries i de les misèries humanes” (pàg. 9) —per dir-ho en la citació de Lérmontov que inclou, no pas per casualitat, el primer paràgraf del llibre— de la Rússia actual —“Tant a Moscou com a Petersburg o a província, la vida fa por” (pàg. 135)—, que no sap quin és el seu lloc al món, que l’ha perdut, després de tant de temps de tenir-lo, i que cerca a les palpentes, amb afany i desesperació una nova “participació [i] presència […] al món” (pàg. 128).
Però és també igual d’amarg i de devastador amb “el país on s’obliden els noms dels pares” (pàg. 44), “on s’oblida la pàtria” (pàg. 51), on se soluciona tot —“Aquí llencen les escombraries com cal, aparquen com cal” (pàg. 53)— amb aquesta Amèrica que és un somni que es desfà entre les mans tan aviat com el toques: “Quan emigres, el que perds no és la teva terra, sinó l’estranger, la idea que te n’havies fet” (pàg. 79).
I en aquesta obra d’alt voltatge autobiogràfic —“no he promès explicar tota la meva vida, sinó bocins” (pàg. 150); “Plasmar-ho, recordar-ho tot, embolicar-ho amb paraules” (pàg. 128)—, redactada per un metge al qual l’exercici de la seva professió li ha permès entrar en contacte amb molta gent i molt diversa, i veure allò que la majoria no veuen —“Ja em tirava això de voler veure el que no es veu” (pàg. 150); “A la vida passa de tot” (pàg. 205)— també l’autor ha anat buscant, arreu, el seu lloc al món, fins acabar trobant-lo allí on només el podia acabar trobant, en l’escriptura: “he tingut entreobert un trosset de món, el meu trosset” (pàg. 215).
L’escriptura que és, al mateix temps, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-mon heideggerià— i el seu fer-se, formar-se i con-formar-se amb el món: “dedica’t a allò que tingui una imatge en l’eternitat” (pàg. 33); “Avui en dia ningú no escriu per ell mateix” (pàg. 83); “La manera de narrar […] ja pressuposa un lector” (pàg. 146).
Perquè la literatura (si més no, la seva literatura): “Serveix de psicoanàlisi, serveix de confessió” (pàg. 59). I els escriptors són, per damunt de tot, persones; persones, úniques i individuals, intransferibles —“Li és igual que tots ho facin, ell no és tots” (pàg. 34)— que escriuen; que escriuen, s’escriuen i es descriuen: “Algú pot afirmar que la vida no té trama?” (pàg. 191).
Richard Wagner comentava a Comunicació als meus amics que “l’home que no has estat, des del seu bressol, dotat per una fada de l’esperit del descontentament de tot el que existeix, no assolirà mai el descobriment del que és nou”, i atès que Óssipov no s’ha limitat a viure, sinó que ha viscut amb intensitat, i ho ha fet en un país on el dolor ha arribat a esdevenir consubstancial —“no és russa, no resisteix tant el dolor” (pàg. 38)—, té molt a dir i a explicar-nos. I, el que és més important, sap d’allò més bé com vol explicar-nos-ho.
En definitiva, a banda de comportar un enorme goig lector i d’erigir-se com un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt per a la resta que es publiquin al llarg del 2016, aquest llibre és un més que recomanable cant a la vida malgrat la duresa de la vida, perquè potser els homes i les dones som ocells domèstics, que no podem volar ni molt lluny ni molt amunt, però bé “hem de continuar vivint —i, per tant, seguint fent sentir el nostre crit—, ¿no?” (pàg. 150).
diumenge, 24 de gener del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons