El noi del bus, Aina Li
Hi ha llibres que, per diversos motius (qualitat, originalitat, novetat…), mereixen una rebuda entusiàstica. No crec errar-me si afirmo que El noi del bus, Fanbooks, octubre del 2015, la mereix, tant per raons particulars, per l’obra mateixa, com generals: per les possibilitats que ofereix als més joves d’acostar-se a la literatura; com a lectors, i, el que encara és més important, com a autors.
Perquè si en la literatura internacional els exemples d’adolescents que escriuen són escassos, i més si tenim en compte que la més coneguda, Anna Frank, és llegeix més per criteris sociopolítics que no pas literaris, a casa nostra són gairebé inexistents. Per això sol, que es publiqui una novel·la d’una noia de poc més de 15 anys, Aina LI, ja és una gran notícia, però si, al damunt, no només sap molt bé què vol explicar, sinó com ho vol explicar, què més podríem demanar-li?
Si som primmirats, i deixem de banda per un instant la seva edat, potser que esmussi un xic la seva connatural perspectiva idíl·lica del món, que força la versemblança d’algunes situacions o casualitats. Però, és clar, extrapolant una frase coneguda podríem dir allò de: «Qui als 15 anys no és idealista, no té cor!». I l’Aina en té, molt de cor; com també té força i empenta. I, sobretot, sap escriure. Té el do, congènit, de narrar, d’explicar una història i explicar-la bé. I això no és que sigui difícil quan hom és jove: ho és sempre.
En llegir la seva història d’amors i desamors d’adolescents, que es troben i retroben, que es comuniquen per WhatApp, on els amics i les amigues són una segona família quasi més important que la primera, situada en una Terrassa que és alhora qualsevol altra ciutat humanament i cívicament sostenible, ens ve al cap la figura de Federico Moccia, aquest escriptor que ha connectat tan bé amb la joventut d’arreu.
Però, experiència i ofici a banda, amb un bon avantatge sobre ell, que la literatura de la jove egarenca no només és més fresca, més espontània, més directa, sinó que no li cal pensar o escriure per als nois i noies, no li cal provar d’identificar-s’hi, ja que és una d’ells. I aquesta autenticitat, que es deixa sentir, i molt, és, ben segur, el millor regal que pot oferir als afamegats lectors i lectores de la seva generació.
dijous, 29 d’octubre del mmxv
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 17 de gener del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Si t’ha agradat aquesta entrada, et pot interessar l’entrevista que li vaig fer a l’Aina Li per al Núvol:
Entrevista a l’Aina Li: “Els ulls parlen més que les paraules“