El ja mític – i sempre enyorat pel PP – amic Aznar ja va procurar situar l’estat espanyol a primera línia mundial. Amb la proverbial modèstia que sempre l’havia caracteritzat (que l’havia dut a casar la seva filla amb honors de primera dama, a la catedral de l’Almudena i convidant només les seves amistat de tota la vida…), va voler fer certa la dita “de Madrid al cielo”. Assolint-ho a la cèlebre Cimera de les Açores, compartint protagonisme amb Durão Barroso, Tony Blair i George W. Bush.
El regne d’Espanya havia aconseguit esdevenir un líder mundial, passant per davant de molts d’altres països de primera línia. Grans països europeus, com Alemanya i França, que s’entestaven en sostenir que la submissió i el seguidisme als EEUU no eren les vies més adients per a obtenir una hegemonia permanent a nivell planetari…
Estats curts de vista i mancats d’ambició, que creien que defensar els seus criteris amb fermesa era un senyal de grandesa i d’independència del tot imprescindible per a mantenir-se entre els països capdavanters. Tan ingenus que fins i tot van gosar posar en dubte la més que provada evidència de la possessió d’armes de destrucció massiva per part de Saddam Hussein.
Sortosament, el president espanyol no compartia la seva covardia i va apostar per fer participar el seu país en aquella guerra preventiva que va servir per a dur la democràcia, la pau i, sobretot, la seguretat als agraïts ciutadans iraquians…
Tot i que la immensa majoria dels seus compatriotes s’hi oposava, demostrant que el lideratge d’Aznar era més necessari que mai per a dur la llum enmig de la tenebra, el temps va acabar donant-li la raó i va deixar clar que ell era un benaurat visionari i un estadista sense parangó: no només va contribuir a acabar amb els banys de sang a Iraq, sinó que va enlairar l’estat espanyol fins el cim del món…
L’arribada al poder del Senyor de les Promeses (Incomplertes), Rodríguez Zapatero, va permetre seguir consolidant aquesta posició de privilegi i lideratge a nivell mundial. Combinant una habilitat diplomàtica encertadíssima i una política econòmica que no podia ésser més fiable i sòlida (que hi pot haver de més sòlid que el totxo?) va convertir el regne d’Espanya en la vuitena potència mundial.
Una potència que havia de tenir, per força, les portes obertes a l’entrada al G-8. Tant és així que, en ocasió d’una visita a la Cambra de Comerç Americana, va vantar-se – en un anglès impecable, com correspon a una líder del seu incomparable nivell… – de que l’estat espanyol tenia <<el sistema financer més sòlid de l’economia mundial>>.
Una nova lliçó de modèstia que els americans devien agrair en la seva justa mesura, ja que precisament aquell mateix dia el Congrés dels EEUU debatia el pla d’inversió de 700.000 milions de dòlars per a la gran banca d’aquell país. Si haguessin seguit l’exemple espanyol, ben segur que no caldria…! Només els països amb una política econòmica irresponsable podien veure’s abocats a invertir els diners dels contribuents en entitats financeres!
Alguns, sobretot el partit de l’oposició i la seva premsa afí, van posar en dubte aquella agosarada afirmació. Com en tot – recordem les seves paraules sobre l’Estatut…! – el temps li ha acabat també donant la raó: no només l’economia espanyola ha demostrat ésser la més consolidada i ferma del planeta sinó que, a nivell polític, se li ha acabat reconeixent la indubtable posició de privilegi i lideratge que es mereixia…! Com creien Aznar i Rodríguez Zapatero: junt als més grans – i extensos – països europeus… com Polònia!
dimecres , 22 d’octubre del 2oo8
