Històricament els tòpics més tòpics ens descriuen els catalans com a garrepes. Des de fa uns anys, per interessos polítics i electorals, se’ns defineix com a insolidaris. Tant li fa que la recent publicació de les balances fiscals hagi demostrat, de manera incontrovertible, que la situació és exactament la contrària i que l’Estat espanyol rep una aportació econòmica de Catalunya que no podria ésser més solidaria sense asfixiar-nos: se’ns segueix acusant intencionadament d’egoistes i d’insolidaris…
La darrera novetat, sorgida amb força des de fa tres o quatre anys, és la de definir-nos com a racistes, quan no com a xenòfobs. Segons aquesta novella estigmatització, som gent tancada, que no accepta els que venen de fora i que requereix certificats de catalanitat i arrels de segles a tots els que volen viure entre nosaltres. En aquest cas, tampoc importa que la nostra història demostri com pot arribar a ésser de falsa aquesta imputació: poc països van rebre i assimilar tan bé la immigració al llarg del segle XX com el nostre.
Tots aquells que deixaven terres espanyoles i es traslladaven a casa nostra, cercant la feina que se’ls hi negava als seus llocs de partença, no van ésser quasi mai definits com a immigrants ni tractats de manera gaire diferent dels catalans d’origen. Malgrat les seves dificultats inicials, ben aviat van ésser considerats com els altres catalans. I, més endavant, catalans i prou. Catalans i catalanes aixoplugats sota aqueixa fantàstica definició que assegura que ho són “totes aquelles persones que viuen i treballen a Catalunya”.
Frase a la qual potser només hi mancaria afegir-hi “i volen ésser-ne”. Ja que resulta evident que no n’hi ha prou amb la presència, amb viure en un territori determinat, per a formar part d’una comunitat o d’un país: és imprescindible comptar també amb la voluntat de pertinença. Són i seran catalanes totes aquelles persones que viuen i treballen a casa nostra i se’n senten i se’n volen sentir. La catalanitat no és pas obligatòria. No hem de fer com altres, que tracten d’imposar-nos, volens nolens, la seva nacionalitat…
El millor exemple el tenim en l’actual President de la Generalitat, José Montilla. Havent nascut fora dels nostre país, s’ha anat llaurant des de ben jove el seu futur, sense patir cap mena de discriminació per aquest motiu, fins arribar a assolir la presidència de la seva nació d’acollida. Una possibilitat que havien ridiculitzat i posat com a paradigma de la nostra intransigència i impermeabilitat la major part de tertulians i opinadors espanyols, que asseguraven que els catalans mai no permetrien que un immigrant o un fill d’immigrants aconseguís un càrrec de primera magnitud a la Generalitat…
Una vegada s’ha fet palès que no tenien cap raó, que no tan sols podia assolir un càrrec d’importància, sinó el de la màxima autoritat institucional de Catalunya, el de President, potser hauria arribat el moment de que tots aquells apocalíptics visionaris, aquelles eminències tan sapientíssimes reconeguessin la seva errada i demanessin excuses per haver gosat subscriure una acusació tan greu i injusta…
Tanmateix, és ben utòpic creure que deixaran que la realitat els espatlli els titulars i els faci replantejar els seus prejudicis, apaivagant la visceral acritud de les seves àcides, falses i injustes diatribes: cal témer que fins i tot obtindrem abans el nou model de finançament que les seves excuses…
dilluns, 2 de febrer del 2009
[download#109#image]
Comparteix
http://www.scribd.com/doc/11584508/Els-Catalans-Som-Racistes