És coneguda de tothom – i més encara a les Espanyes… – la propensió del nostre país a la intolerància lingüística. La nostra oposició constant al pacte, a transigir en res, és un dels trets d’identitat que millor ens caracteritzen com a poble. Si per quelcom ens caracteritzem és per la nostra intransigència, pel nostre rebuig als que venen de fora, per la nostra incapacitat total d’integrar ningú ni acceptar la diferència… En definitiva, per la nostra intolerància radical!
Una intolerància encara més acusada en el terreny lingüístic: des de fa quasi tres segles hem impedit, per tots els mitjans que teníem al nostre abast, que cap persona que vingui de fora de les nostres fronteres pugui fer servir la seva llengua al nostre territori. Amb l’inestimable ajuda dels decrets de Nova Planta i de tot el seguit de lleis que l’han anat complementant i reforçant al llarg dels anys, la llengua catalana no ha perdut mai la seva absoluta i excloent hegemonia a casa nostra… És més, qualsevol manifestació pública que no fos en llengua catalana ha estat prohibida i perseguida des de temps immemorials.
Des del 1714 ençà, mai no s’ha sentit ni una sola persona parlar un sol mot en espanyol, a Catalunya… Ni els més vells ho recorden. Ha estat una llengua permanentment perseguida, sense cap presència al carrer, sense protecció legal ni reconeixement oficial. Perseguida sense pietat, quasi al límit de l’extinció. Si va aconseguir subsistir va ésser mercès a l’esforç dels seus parlants, que la feien servir a l’àmbit privat, que era l’únic on la imposició del català no ho podia impedir.
Quanta raó tenia l’hereu de Felip V, Joan Carles Ier, en assegurar que <<no fue nunca la nuestra una lengua de imposición>>! Quanta raó! És clar que no! És clar! Com pot gosar dir, ningú, que l’espanyol es va imposar per la força, a casa nostra… La llengua que s’imposava, que s’imposa i se seguirà imposant és la catalana. La llengua de l’imperi català! La llengua del poder, de l’estat, del dret, dels mitjans de comunicació i del carrer! Aquesta llengua malèvola, majoritària i universal, sense pietat que pretén prevaldre’s de la seva superioritat i de la seva omnipresència per a fer desaparèixer les altres!
I, sobretot, no cal dir-ho, la sempre perseguida, minoritària i desprotegida llengua espanyola. Sort que, de tard en tard, quatre valents i alguna empresa li donen un cop de mà i n’impedeixen la desaparició. Com la coratjosa Air Berlin, que no s’ha volgut blegar al nacional-imperialisme dominant català i s’ha negat fermament a col·laborar en la manifesta discriminació d’aquesta desvalguda i quasi desapareguda llengua…! D’altra manera, ben segur que l’espanyol hauria seguit les passes del nushu, el mawa, el nihali o el puyo, llengües que es van extingir per la intolerància de la llengua imperial dominant…
divendres, 3 d’octubre del 2008
[download#147#image]
Jo diria encara més, els catalans, com a poble que som poc tolerant quan algú se’ns adreça en castellà mai canviem de llengua i seguim parlant sempre en català, sigui d’on sigui la persona amb qui parlem, faci trenta anys que viu a Catalunya o sigui un nou vingut que no ens entén ni en català ni en castella.
Com hagués pogut sino subsistir el català fins els nostres dies?