En un món tan esbojarrat com en nostre —on, per exemple, els bancs no concedeixen préstecs als emprenedors, però sí es permeten donar consells polítics als electors— res més benvingut que una nova llibreria, sobretot quan s’obre en una ciutat gran com Terrassa que, per diversos motius, estava òrfena d’un espai on la literatura i la cultura esdevinguessin el pol d’atracció; on els llibres es venen —i com més, millor— però també poden parlar ells amb ells (i amb els seus visitants) mentre romanen a les seves lleixes; on cada exemplar espera amb paciència el seu lector per parlar-li a cau d’orella, per explicar-li la història que és només per a ell (i per a tots alhora).
Si, a més, compta amb l’embranzida d’apassionats per la lletra escrita com l’Àlvar Masllorens, la Cristina Moix i l’Oriol Serra no cal més que esperar que la temeritat sigui degudament recompensada.
Per si hi havia algun dubte, la inauguració del passat 16 de setembre els va desvetllar (quasi) tots. Per començar, perquè va comptar amb uns padrins de luxe, en Vicenç Villatoro i la Marta Pessarrodona, que hi creuen tant que van voler donar-hi el seu suport més entusiasta. I ho van fer de la manera més generosa possible: renunciant a dir algunes paraules per poder atendre personalment tots els assistents que s’hi van acostar i concedir-los una estona del seu temps.
A banda d’ells, aquest modest cronista va poder-hi reconèixer un munt d’amics del llibre i de la cultura, com Albert Pèlach i Marc Sagristà (Enciclopèdia Catalana), Martí Romani (Nus de Llibres), Oriol Serrano (Les Punxes), Ester F. Matalí, Jaume Aulet, Llorenç Puig, Sandra Márquez (Vicenç Vives), Olga Federico, Mireia perelló i Tono Cristòfol (Llibreria La Impossible), la Marta Selvas, escriptors com Manuel Aljama, Ferran Escoda, Jaume Benavente, Tessa Julià o Pep Cortès, així com el regidor de la cultura egarenc, Amadeu Aguado i l’exalcalde Manuel Royes.
Tots ells, juntament el munt de gent que va arribar de totes les bandes de la ciutat per demostrar que combregaven amb el projecte, van aconseguir el que semblava a priori impossible: deixar no petita, sinó petitíssima una llibreria de més de 100 metres quadrats. Tan petita que va caldre treure el vermut a fora a fi de poder-lo compartir amb tots els que no podien accedir al mateix temps al local. De tal manera que si en aquell moment hagués arribat algun ésser de l’espai exterior, la idea que s’enduria al seu llunyà planeta —allí on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç— seria que a casa nostra la literatura i la cultura frueixen d’una salut excel·lent.
És clar que això depèn també de nosaltres, oi? De nosaltres i de tot aquest munt d’eneidians temeraris —Audaces fortuna iuvat— que segueixen obrint llibreries arreu, convençuts que els llibres potser no ens faran rics, però ens enriquiran l’ànima; que potser no ens somriuen, però ens fan somriure; que potser no pensen per nosaltres, però ens fan pensar; que potser no ens fan feliços, però ens ajuden a reconèixer les (petites) felicitats quan les trobem.
dilluns, 21 de setembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons