Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili I, Alexandre Deulofeu
Vida trencada
No són pocs els llibres que, tot d’una, sense que se sàpiga ben bé perquè, desapareixen i no se’n torna a parlar. Alguns d’ells, fins i tot podríem dir que la majoria —us heu aturat a pensar quants volums es publiquen en català, cada setmana?—, amb raó; d’altres, potser es mereixerien, almenys, una segona oportunitat.
Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili, Volum I , d’Alexandre Deulofeu, que publicà a Figueres l’any 1974 l’Editorial Emporitana segurament és una d’aquestes obres. Per més que l’any 2014 l’Editorial Lapislàtzuli fes arribar de nou a les llibreries un compendi de la seva monumental Matemàtica de la història, a cura del seu nét, Juli Gutiérrez Deulofeu, i malgrat la tan encertada vindicació que va dur a terme Vicenç Pagès Jordà, no s’ha aconseguit encara recuperar de l’oblit aquest gran pensador català.
És una llàstima, perquè el llibre que comentem, malgrat algunes defallences, resulta no només prou interessant, sinó que permet fer-se una idea molt encertada del que suposaren la revolució republicana, la guerra civil espanyola i els anys d’exili per a tants i tants compatriotes que en resultà. Principalment perquè era una persona que reunia dues de les condicions ineludibles per convertir la seva visió en atractiva: una honestedat, moral sobretot, a prova de bomba i un criteri propi, que no es deixava influir per ningú.
I en aquest món nostre, on les opinions i el pensament personal són tan estranys, on el gregarisme i la repetició de les idees són tan habituals, un punt de vista diferent i intransferible s’agraeix d’allò més. Mentre tants d’altres ens van deixar records o memòries massa tenyides per les seves respectives adscripcions polítiques, Deulofeu ens brinda la seva mirada.
És possible que aquesta seva mirada en alguns moments pequi precisament per excessivament personal o familiar, que s’aturi innecessàriament en detalls o anècdotes que serien prescindibles o d’interès específic per a la seva família, i que, per tant, potser al volum ni li aniria malament que algú —qui millor que el seu nét, per fer-ho?— l’esporgués una mica, però salvada una tal tendència al detallisme, el resultat és satisfactori.
En primer lloc, per fer-nos una idea del gran trasbals que suposà, per a una població petita com Figueres —i, per tant, extrapolant-la, per qualsevol altra de mida similar— l’esclat de la guerra i els posteriors conflictes que es produïren entre les diverses forces polítiques republicanes. Conflictes que, si ens els mirem des d’una certa distància, ens duen a la memòria les recents desavinences entre els partidaris Junts pel Sí i les Cup: “En la reunió preliminar [en què va reconstituir-se l’Ajuntament], el representant del P.O.U.M digué que el desig de les sindicals era prescindir dels partits burgesos; que de moment ens necessitaven, però que més endavant ens suprimirien” (pàg. 23).
En segon, per adonar-nos que si bé és cert que la primera víctima d’una guerra és la veritat —i no cal més que provar de fer encaixar les diverses (sovint, del tot oposades) visions que ens llegaren els líders republicans peninsulars per fer-nos-en una idea—, la principal és la innocència o la bondat: “Els revolucionaris no es preocuparen de la guerra i només es dedicaren a fer la revolució. Foren els dies tràgics que en nom d’uns ideals llibertaris foren assassinats uns éssers, la majoria infeliços, sense ideals determinats, la major part víctimes d’odis personals i altres víctimes de la febre antireligiosa” (pàg. 26).
En tercer lloc —per fer-ho ras i curt: l’enumeració podria continuar—, perquè els exemples de fidelitat infrangible a uns principis són tan poc habituals com recomanables: “Ens feia un efecte tot estrany que hi hagués gent que pogués divertir-se tranquil·lament. […] Havia jugat amb una sort extraordinària al costat de tants refugiats que en aquell moment continuaven en els camps de concentració; però en canvi la meva llibertat em feia veure clara la meva responsabilitat. Jo no podia ni tenia dret a viure una vida tranquil·la com un ciutadà perpinyanès aprofitant-me de la hospitalitat dels meus bons amics” (pàg. 129).
dimecres, 17 de febrer del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons