Si el món no dóna un bon daltabaix – la qual cosa tampoc no es pot descartar del tot, en aquest any 2008 tan convuls i imprevisible – avui es complirà el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha format a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, assolirà la presidència el país més poderós de la terra.
En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.
S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…
Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.
L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.
Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.
Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…
Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…
Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?
dimarts, 4 de novembre del 2008
Avui és l’home que encisa, d’aquí uns quants mesos serà l’home dels desencisats. De tota manera qualsevol seria millor que el Bush, segurament el seu contrincant també, però per a molts americans significa més del mateix, ja està bé que despertin de la seua letargia.