Avui és el Dia Internacional del Periodista – o algun altre títol grandiloqüent d’aquests (que acostumen a adornar el més pur no-res…) – i la major part dels mitjans de comunicació s’han encarregat de posar-ho de manifest. Jo, com no podia ésser d’altra manera, malgrat que ni sóc periodista ni tinc pas cap intenció d’ésser-ho, m’afegeixo a la celebració.
Els mitjans espanyols, televisius sobretot, han posat un èmfasi espacial en un estudi de Reporters Sense Fronteres que assenyala que hi ha uns dos-cents periodistes al món empresonats per raons ideològiques. I, d’entre els estats on la premsa no es pot practicar lliurement i on no es garanteix l’exercici de la llibertat d’expressió han destacat la presència de l’Estat espanyol.
I ho han fet per a referir-se a Euskadi, on hi ha periodistes que són perseguits i amenaçats pel sol fet de tractar de defensar i expressar les seves idees amb llibertat. I no només periodistes, sinó també professos o catedràtics universitaris. Alguns d’ells, han de dur escorta. D’altres han hagut de marxar del País Basc davant la por d’ésser represaliats.
Una situació del tot lamentable, al blasme de la qual sóc el primer en sumar-m’hi. Res no justifica la restricció de la llibertat d’expressió. Res! Ni la – sempre teòrica – defensa dels més alts principis i idees. Res!
Res no justifica que ningú pugui ésser privat del dret inalienable d’expressar i fer públiques les seves idees i opinions, per més oposades que puguin ésser al sentir de la majoria o d’aquells que pretenen imposar la seva voluntat. I, menys encara, si es recorre a l’ús de la violència per a aconseguir-ho.
Ho repeteixo: res ni ningú justifica el recurs de la violència. Cap idea ni ideologia. Cap noció d’estat, de país o de pertinença a una comunitat nacional. Com sempre he defensat – i seguiré defensant fins al meu darrera alè – l’ús de la violència deslegitima qualsevol idea o principi, per més elemental o noble que pugui semblar.
És per això que aplaudeixo, amb l’energia i entusiasme que l’ocasió mereix, la crítica inqüestionable que s’ha fet des dels mitjans de comunicació espanyols a la restricció de l’exercici de la llibertat d’expressió que pateixen els periodistes a Euskadi, a causa de l’amenaça terrorista.
I aplaudeixo, encara amb major entusiasme, que tots ells ho hagin fet sense deixar-se dur pel partidisme o la subjectivitat i que hagin mostrat una total unanimitat denunciant tots els periodistes que pateixen a causa de la vulneració de la llibertat d’expressió a Euskadi: tant els que són amenaçats per Eta com aquells que són empresonats o no poden expressar la seva visió abertzale perquè els seus diaris en llengua basca han estat clausurats i il·legalitzats…!
O potser no ho han fet, s’han deixat dur pels seus prejudicis i tan sols han denunciat els periodistes que pateixen el costat fosc del nacionalisme basc i no pas els seus companys de professió que sofreixen la banda obscura del nacionalisme espanyol?
dissabte, 3 de maig del 2008
PS: Un desig final – compartit per la immensa majoria de la població – que Eta lliuri les armes, unilateralment, sense treves ni condicions, i desaparegui per a no tornar mai més. Així es faria el primer pas per a que, per fi, la pau i la llibertat siguin una realitat per a tots els ciutadans d’Euskadi!