El principi fonamental de la justícia de qualsevol sistema que pretengui definir-se com a democràtic —i més encara quan vol aixoplugar-se sota l’etiqueta de “social i de dret”— és el de la presumpció d’innocència. Aquella vella idea, de caràcter universal i sense excepcions (erga omnes), que garanteix que qualsevol persona és innocent fins que un procediment judicial demostri la seva culpabilitat. Una culpabilitat que, per major seguretat, haurà de quedar demostrada “sense cap ombra de dubte”.
Principi que ja l’antic dret romà va establir d’una manera incontestable: “in dubio, pro reo”. En cas de dubte, aquest sempre haurà d’afavorir l’inculpat. Tan sols la certesa —tan absoluta com ho permetin les proves existents— permetrà condemnar-lo. En cas contrari, el processat haurà d’ésser exculpat.
Des de fa un temps, hem vist com una part de la premsa, sobretot televisiva —i no tan sols la sensacionalista, per desgràcia— ha prescindit impunement d’aquest principi. Ens és fàcil de recordar casos on el detingut per la policia és considerat de manera automàtica com a culpable del fet delictiu que, teòricament, se li imputa. I ho és d’entrada i sense que encara no s’hagi presentat cap mena de prova inculpatòria contra ell.
Se li fa un judici públic paral·lel, previ a l’oficial i sense cap mena de garantia processal, i es decideix que és evidentment culpable. Llavors, si la sentència judicial no es correspon amb el dictamen social, amb la pantomima televisiva, s’alça el crit al cel i s’assegura que el jutge no ha tingut en compte el clamor públic que hi havia contra ell.
Una realitat lamentable —i altament perillosa— que, malauradament, no és en absolut exclusiva de la premsa rosa o groga. No fa pas gaire —el 29 de setembre passat, dia de la vaga general—, el llavors infal·lible Conseller d’Interior, Joan Saura, afirmava, sense cap mena de prevenció ni vergonya, que l’antiga seu del Banesto a plaça Catalunya havia estat desallotjada perquè “aquest edifici es converteix en el refugi de persones que entren i surten però que estan fent il·lícits penals.” Sense que cregués oportú, ni aportar cap tipus de proves ni —avantatges de l’ecosocialisme progressista— haver de referir-se a presumptes o teòrics “il·lícits penals”.
Un costum, pel que sembla, consubstancial als càrrecs de màxim responsable de les forces policials de l’estat espanyol. Com bé ho va demostrar dies enrere el Ministro del Interior, en analitzar la presentació del nou partit abertzale Sortu. Una formació política que s’oferia a seguir el camí de la pau, i que insistia en rebutjar qualsevol tipus de violència, incloent-hi específicament la d’Eta, com tantes vegades se li havia exigit a l’esquerra basca.
Malgrat això, Alfredo Pérez Rubalcaba —segurament en possessió de la Veritat Revelada— no es podia mostrar més taxatiu: “És evident que es tracta de la il·legalitzada Batasuna. I per tant hi ha el que s’anomena continuïtat: és un partit il·legal que ve al registre de partits polítics per a voler ser legal a través d’unes noves sigles i d’uns nous estatuts.”
Certament, no hi pot haver res més tranquil·litzador que saber que el màxim responsable de la seguretat de l’estat té un concepte tan diàfan i precís de la presumpció d’innocència!
dijous, 17 de febrer del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
|
Comparteix
|