Amb l’aliment de l’ànima no s’hi juga: salveu Navona Editorial
Gràcies a un article del Joan Safont a Revers, vaig assabentar-me de la trista notícia que Navona Editorial havia entrat en concurs de creditors. I que, per tant, a hores d’ara, no se sap què passarà amb aquesta casa editora; no se sap si podrà subsistir o li caldrà mantenir les seves portes tancades per sempre més.
Tot i que no tinc cap mena de relació personal (i, encara menys, amical) amb en Pere Sureda, que no hi he parlat mai ni ens hem vist mai l’un a l’altre —ho adverteixo d’entrada, per evitar que aquells que tenen la temptació de pensar sempre malament, de buscar tres peus (malèvols i interessats) al gat (literari)— no puc deixar de pensar-hi i de neguitejar-hi. De neguitejar-me força.
Per ell, per Navona i pel que representa la resposta —més exactament, la inacció o manca de resposta— que s’ha donat a aquesta amarga i penosa realitat, massa sovint repetida.
Una resposta que tan sols es podria entendre una mica si:
- Navona no hagués fet una bona feina;
- La cultura no fos una eina del tot fonamental per al bastiment, l’enfortiment i l’enriquiment de la condició (i la formació espiritual) humana.
Al llarg d’uns quants anys, Navona ha fet una molt bona —no dic, magnífica, tot i que crec que seria el terme que més s’hi escauria, per no donar munició als malpensats a qui acabo de referir-me— feina literària, tant en català com en castellà.
Una molt bona feina que, si es veu obligada a deixar de fer definitivament, trobarem molt i molt a faltar. La trobarem a faltar perquè el que feia Navona no ho farà ningú. Perquè totes les editorials són essencial per disposar de la imprescindible diversitat (ecològica) literària i artística.
El món cultural i artístic és com la natura: quan desapareix una editorial, com quan desapareix una espècie animal, la pèrdua és irremeiable, ja que res ni ningú pot reemplaçar-la.
Com no ho hauríem de fer, si, entre força altres noms, ha publicat obres ineludibles d’autors i autores com Thomas Mann, Francis Scott Fitzgerald, Elena Ferrante, Herman Hesse, Lev Tolstoi, Junichiro Tanizaki, Enrique de Hériz, Simone de Beauvoir, Benito Pérez Galdós, Honoré de Balzac, Herman Melville, Henry James, William Faulkner, Sylvia Plath, William Shakespeare, Charles Dickens, o Jakob Wassermann?
Malauradament —i aquesta és una (més que lamentable) realitat que es repeteix una i altra vegada, quan alguna editorial es veu forçada a abaixar la persiana— sembla que si bé és evident que tant els lectors i lectores com els escriptors i escriptores trobarem a faltar molt tant l’editorial com la bona feina que ha dut a terme al llarg de tant de temps, les nostres —i, en aquest cas, per bé o per mal, nostres vol dir tant la catalana com l’espanyola— administracions públiques no els ha importat gent.
Els ha importat tan poc que ni han fet ni faran res, res de res, per ajudar-la, per impedir que l’editorial desaparegui i es perdi l’impuls cultural que suposa; per evitar que algú ha donat tant i ha aportat tant s’afegeixi a la llista d’editorials desaparegudes.
Probablement, si es tractés d’alguna altre empresa més útil, ja li haurien concedit un tipus o altre d’ajuda pública. Si, per exemple, el seu objectiu hagués estat alimentar el cos i no pas l’ànima, si hagués contribuït a fomentar el panem et circenses general en comptes de fomentar la cultura i —el que és mil milions de vegades més perillós— el pensament, la Generalitat ja li hauria atorgat un crèdit que li hauria permès afrontar les seves necessitats econòmiques més peremptòries i hauria evitat la seva paralització.
Un crèdit que, comparat amb els 2’6 milions que va concedir als gimnasos DIR seria ridícul. Un crèdit que, per a la Generalitat —o sigui, i això no ho hauríem d’oblidar-ho mai, per als diners procedents dels nostres impostos— seria insignificant, però que, per a Navona, seria crucial.
Crec, modestament, que estaria bé, que hi penséssim una estona. Que, a banda de dir-li al Pere Sureda, ben alt i clar, que estem amb ell, que seguim estant amb ell, (i amb la seva editorial) per al que li faci falta, avui i cada dia, exigíssim a les nostres administracions, començant per la més propera, la Generalitat, que creguin de debò en la cultura i, actuant en conseqüència, es reuneixin, tan aviat com sigui possible —potser d’aquí a una setmana ja serà massa tard— amb ell per trobar una solució.
Que diguéssim, amb força i convenciment: «No, senyors nostres, amb la cultura i els llibres no s’hi juga! Quan mor una editorial, tots nosaltres morim també una mica!»
divendres, 21 de maig del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)