Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…
Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.
A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…
Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.
Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…
És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…
En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…
Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!
diumenge , 28 de desembre del 2oo8
[download#276#image]