Avui hem tingut el privilegi de viure a Catalunya la primera vaga de jutges de l’encara jove – i cada dia més desorientada – democràcia espanyola. (O potser n’hauríem de dir, més aviat, “democràcia a l’espanyola” en comprovar el curiós concepte que té de la pluralitat electoral, com ha demostrat els darrers temps a Euskadi?).
En realitat, res no pot sorprendre més, en un estat com l’espanyol, tan laboriós, tan donat a l’esforç individual, composat per una gent tan poc procliu a refugiar-se en la seguretat i la comoditat del funcionariat, tan allunyat del tòpic llatí del dolcce far niente, que algun col·lectiu es proposi fer vaga.
És clar que encara ho seria més a casa nostra, on la figura de la vaga resulta quasi desconeguda, del tot inconcebible… Caldria un herculi esforç de memòria per tal de tractar de recordar quan es va convocar – i efectuar – la darrera!
A Catalunya la mateixa idea de la vaga ja esdevé impensable: si els espanyols són internacionalment coneguts per la seva capacitat de treball, directament heretada de la noble i engrescadora figura del hidalgo, la fama dels catalans i catalanes com a infadigables treballadors ha esdevingut llegendària! Ho sap tot el món i és profecia: no hi ha, no ni ha hagut i mai hi haurà cap altre lloc al planeta on es treballi tant, amb tanta intensitat i obtenint-se un profit tan elevat com aquí…!
Si algú – un anticatalà, ben segur: qui més fóra capaç de posar-ho en qüestió? – en dubta, que es pregunti per quin motiu els ciutadans xinesos estan fent seus la major part dels antics comerços i botigues familiars (i, d’un temps ençà, també els restaurants) d’arreu de l’Europa del sud i, en canvi, a les nostres ciutats no se’n veu ni un sol… Per què? Com deia en Raimon, “Qui pregunta ja respon”: ni se’ls hi acut venir, saben que, per més hores que reballin, nosaltres encara en treballem més… Pel que a capacitat d’esforç, cap nacionalitat es pot permetre donar-nos lliçons…
Tot i que – per tal d’evitar les enveges que acaben desembocant en rebuig a tot allò que pugui fer flaire de català – sovint no ho vulguem reconèixer de cara enfora, ho sabem molt bé i en som plenament conscients: treballem més i més bé que ningú! Som els millors dels millors. Res ens agrada, complau i conforta tant com treballar sense descans. Treballar,treballar i treballar… Sense pensar en res més ni cansar-nos-en mai!
És mercès a això que som el que som i tenim el país que tenim. Aquest fantàstic i paradigmàtic país, que serveix d’exemple a tots els altres. Si el tenim, no oblidem, és mercès al nostre constant i incessant esforç i treball. Si som al capdamunt de tot és perquè ens ho hem ben guanyat, amb el suor del nostre esforç de cada dia. Ningú no ens ha regalat res. Res de res! Tenim, tot just, el que ens mereixem…
Precisament com a evident conseqüència d’això, al nostre benaurat país, no ja la vaga, sinó fins i tot la seva mateixa idea ens és desconeguda… Qui, entre nosaltres, ha sentit parlar d’una vaga en algun sector, privat o públic? Més encara, qui l’ha patida? Qui? Per descomptat que ningú.
Com es podria concebre, una vaga al país més laboriós i productiu de tot l’orb? Què en fan, potser, al Japó, l’estat que ens segueix immediatament al ranking de productivitat i d’hores treballades? Doncs aquí, que ens els mirem des de tant amunt, encara menys…! No en tenim cap tradició ni cap experiència… Qui podria entendre i admetre que algun dels sectors professionals de casa nostra plantegés la possibilitat d’una vaga?
Com es podria comprendre que, per posar uns exemple triats del tot a l’atzar, als conductors d’autobusos, als del metro, als taxistes, als metges de la sanitat pública, als ramaders, als agricultors, als mestres o, per tal de dur la situació a l’extrem, als mossos d’esquadra – ens ho imaginem, encara que sigui per un instant?: els Mossos deixant de banda les seves funcions i manifestant-se…! – se’ls hi pogués passar pel magí la insòlita idea de convocar una vaga? Més encara, fent-ho de manera habitual i preventiva? Sense haver-se reunit abans amb els representants de les seves empreses per a acostar posicions, o sense haver exhaurit abans totes les altres mesures de pressió?
Sóc conscient del que estareu pensant: <<Com se’t pot ni tan sols acudir una insensatesa tan gran! Quina patxoca que faríem, tots plegats, com a país, si convertíssim la vaga preventiva en una pràctica habitual per a forçar les negociacions laborals col·lectives…! Segur que deixaríem d’estar al capdavant dels països més industrialitzats del món!>>.
Teniu tota la raó, no sé pas en què estaria pensant…
dimecres , 18 de febrer del 2oo9
© Cesc Serrahima 2009
[download#320#image]