Sòcrates convertí la inscripció de l’entrada del temple de Delfos —“Coneix-te a tu mateix”— en una de les seves divises filosòfiques: si vols ésser capaç d’entendre i apreciar com cal el món i tot el que t’envolta, el primer que el cal és conèixer-te; si aquesta premissa coixeja, també coixejaran totes les apreciacions i consideracions que en depenguin.
En aquests temps nostres —afavorits pels vols low cost— en que sembla s’hagi convertit en una necessitat ineludible de la modernitat viatjar tan lluny com et permeti la teva butxaca, i a l’indret més remot i exòtic —on mai no hagi pogut arribar cap de les teves amistats, si és possible—, res més oportú que la publicació de llibres que ens recordin que Voltaire tenia raó quan afirmava que “el que és millor és enemic del que és bo”. Dit en altres paraules, que, massa sovint, hem vist de ben a prop la Gran Muralla xinesa o el Machu Picchu, però som incapaços de dir on es troba la plaça de sant Felip Neri o l’Estació de la Magòria.
És per això que cal rebre amb els braços oberts Sant Jordi a Barcelona, creat a quatre mans per Consols Bancells i Narcís Sayrach. I dic, expressament, “a quatre mans” perquè les fotografies de l’una i els textos de l’altre es complementen d’una manera tan escaient —quasi afirmaria que perfecta— que fa la impressió que hagin nascut a l’uníson i que provinguin d’una mateixa veu o mirada.
Com bé indica Francesc Fontbona al seu pròleg, aquest llibre que té la voluntat d’establir un detallat inventari de “la forta presència de sant Jordi a Barcelona”, assoleix amb escreix el propòsit de la Direcció d’Imatge i Serveis Editorials de l’Ajuntament de la capital catalana: “portar al ciutadà els tresors que normalment resten eclipsats” per altres atractius turístics o culturals de la ciutat molt més coneguts.
Abans d’iniciar el minuciós recorregut, Sayarach introdueix la figura del “sant universal”, tant des del punt de vista històric —“La historicitat de sant Jordi té el seu fonament en el testimoniatge que en donen les esglésies cristianes poc temps després de la seva mort, al mateix segle IV”— com llegendari —“Quan hi ha un buit […] en la història […] es mitifiquen els fets i es mitifica el personatge. […] I com més gran és l’estima pel personatge, més s’aureolen i més es magnifiquen les coses, i neixen així les explicacions llegendàries”—, la combinació dels quals ha convertit el sant en un dels símbols (artístics) d’identitat de Catalunya i del seu Cap i Casal.
Tot seguit, acompanyats de la mà de les enriquidores imatges fotogràfiques de Bancells, anirem, passa a passa, descobrint, entre sorpresos i admirats les “[més de dues-centes] representacions comptabilitzades de sant Jordi a la ciutat de Barcelona”.
Començarem pel Palau de la Generalitat —on el gran nombre d’imatges de tota mena del cavaller de l’espasa i la rosa permeten fer-se una idea de la seva evolució iconogràfica, des del segle XV a l’actualitat—, continuarem per altres edificis públics institucionals (l’Ajuntament, l’Hospital de Sant Pau, Can Serra…), seguirem el viatge de descoberta pels museus (el Nacional d’Art de Catalunya, el del Modernisme, el Diocesà…), el prosseguirem als diversos espais de culte de la gran metròpoli mediterrània i l’enllestirem als innombrables espais públics on és present: des del carrer Casp a la Plaça que rep precisament el nom del sant, a Montjuic.
En acabar el nostre inesperat i atractiu pelegrinatge, ben segur que haurem trobat, entre tants diversos espais, un en el qual haurem sentit ben nostres els dos primers versos de “Notes d’un viatger”, un fantàstic poema de Joan Sales publicat a Viatge d’un moribund:
Enamorat fidel de tot el que és estrany,
en aquest port podria fer niu el teu afany.
Publicat a Barcelona Metropolis Mediterrània, abril del mmxiv
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons